Marta Buchaca torna
a oferir-nos un gran text amb una senzilla però eficaç posada en escena. L’autora
porta al escenari el tema de la violència masclista dins la llar i el rerefons
que la sustenta i normalitza. La tesi fonamental de l’obra denuncia l’extraordinària
condescendència de gran part de la nostra societat davant certs tipus de
violència. Només una vegada és el significatiu títol d’un drama silenciat per
la por a reconèixer-nos davant un mirall íntim en el que realment som. L’autora
planteja la peça en una estructura dramàtica clàssica de tres actes; tot i que
entre les tres escenes principals hi ha una mena de transicions escèniques que,
a més d’aportar dinamisme a l’acció principal -prenent per moments un to de
thriller-, esdevenen un plus en el contingut i el seu desenvolupament. Marta
Buchaca ha creat una estructura dramàtica que funciona com un rellotge de
precisió gràcies també al trio actoral que l’aixeca sobre l’escena. Maria Pau
Pigem és la metge terapeuta que ha de fer teràpia -per ordre judicial- al Pau.
El seu paper té una duplicitat molt ben jugada: com a terapeuta es mostra distant
i contundent, molt professional; en canvi, en les transicions, ens deixa veure
la por, l’angoixa i l’ansietat d’una dona assetjada que, a més, és mare d’una
jove adolescent, blanc perfecte per a les amenaces de l’assetjador. Bernat
Quintana és el Pau, un escriptor amb cert èxit que, en una situació límit, ha
fet mal a l’Eva, la seva parella des de fa set anys. La casualitat va voler que
el pare de l’Eva fos quasi testimoni de l’agressió i ha cursat una denúncia que
la seva filla mai hagués signat. L’Eva no ha de fer cap mena de teràpia, és la
víctima d’una “puntual” agressió del seu company. Es presenta de forma
voluntària a la consulta per deixar clar que “va donar motius suficients” al
seu company per fer-li perdre els estreps. Anna Alarcón ens mostra tota la
paleta de colors amb que es pot pintar una víctima de violència masclista. Té
un bon text que li permet exhibir tota mena de pors, inseguretats i mancances
en una Eva -el nom no és gens aleatori- que fa tots els honors al mite de la
dona feta a partir de la costella d’Adam. No cal ara desvetllar la trama molt
ben ordida de l’obra, només cal remarcar el fet que la tensió dramàtica,
perfectament dosificada, va creixent a mesura que avança l’obra. L’espectador
queda atrapat en una xarxa que dibuixa clarament la magnitud del problema
exemplificat en una petita història de final necessàriament obert. Hom surt de
la sala, si més no, amb ganes de parlar-ne... Sense estridències, quasi sense
adonar-nos, Marta Buchaca ens ha posat un mirall al davant per fer-nos més
conscients del tipus de societat en la que vivim, un mirall necessari per poder
transformar el que ens envolta. Tan de bo que aquest mirall tingui un llarg
recorregut, pugui fer temporada a Barcelona i arribi tan lluny com mereix.
