Nowhere in particular

Nous formats

informació obra


Direcció:
Sònia Gómez, Pere Jou
Intèrprets:
Sònia Gómez, Pere Jou, Mariona Naudin
Ajudantia de direcció:
Neus Villà Jürgens
So:
Aurora Bauzà, Pere Jou
Composició musical:
Aurora Bauzà, Pere Jou
Il·luminació:
cube.bz
Vestuari:
David Climent, Sònia Gómez, Pere Jou
Escenografia:
David Climent, Sònia Gómez, Pere Jou
Autoria:
Mariona Naudin
Sinopsi:

Aquesta peça és una celebració de la interacció humana, plantejada com una trobada entre tres amics una nit de festa o entre tres desconeguts al metro. Cinc minuts de la nostra vida, ampliats desmesuradament. Qualsevol marc és bo per parlar dels petits detalls que esquitxen les nostres interaccions diàries. Gestos, celles que s'aixequen, somriures, convencions, copets a l’esquena, no mirar-se directament als ulls més estona del que es considera habitual, riure una broma o comportar-se com una persona normal. Són recursos que utilitzem per comunicar-nos de forma automàtica, inconscientment. Aquesta peça reflexiona sobre això, sobre com són de gratuïtes totes aquestes convencions que donem per fet cada dia. Convencions que, al cap i a la fi, ens construeixen com a persones, ens defineixen. Nowhere in particular pretén explicar que totes aquestes convencions passen aquí i allà, en una discoteca i en una oficina, en un pas de zebra i en tots els menjadors de totes les cases. Vol dir que moltes vegades no diem res i ho diem tot amb un cop de cap.

Sònia Gómez (creadora entre d'altres de propostes escèniques com Mi madre y yo o Experiencias con un desconocido), ja havia col·laborat d'una banda amb David Climent de loscorderos.sc (recordeu l'espectacle Tata Mala vist al Grec 2016) i de l'altra amb Pere Jou a la proposta de dansa i música Apel·lació a la pedra (2017). Aquest, però, és el primer cop que tots tres artistes coincideixen en un mateix muntatge.


Crítica: Nowhere in particular

09/07/2018

"Hello from the other side"

per Elisa Díez

Tres personas en un no-lugar, en el limbo o allí donde la imaginación del espectador llegue. Los primeros veinte minutos nos encontramos poco movimiento, poco sonido, más bien cuerpos que recuerdan a marionetas sin hilos que las ayuden a moverse.

(...)

El discurso es no tener discurso, mantener al espectador en vilo simplemente por la "promesa" de que algo seguro tiene que pasar, y de alguna manera acaba pasando. 

(...)

Lo mejor del montaje es sin duda el diseño de iluminación de Cube.Bz y el espacio escénico de David Climent. El mismo Climent será quién dé más juego encima del escenario. Un montaje que se ha quedado a medio camino, parco en ideas.