Aquesta peça és una celebració de la interacció humana, plantejada com una trobada entre tres amics una nit de festa o entre tres desconeguts al metro. Cinc minuts de la nostra vida, ampliats desmesuradament. Qualsevol marc és bo per parlar dels petits detalls que esquitxen les nostres interaccions diàries. Gestos, celles que s'aixequen, somriures, convencions, copets a l’esquena, no mirar-se directament als ulls més estona del que es considera habitual, riure una broma o comportar-se com una persona normal. Són recursos que utilitzem per comunicar-nos de forma automàtica, inconscientment. Aquesta peça reflexiona sobre això, sobre com són de gratuïtes totes aquestes convencions que donem per fet cada dia. Convencions que, al cap i a la fi, ens construeixen com a persones, ens defineixen. Nowhere in particular pretén explicar que totes aquestes convencions passen aquí i allà, en una discoteca i en una oficina, en un pas de zebra i en tots els menjadors de totes les cases. Vol dir que moltes vegades no diem res i ho diem tot amb un cop de cap.
Sònia Gómez (creadora entre d'altres de propostes escèniques com Mi madre y yo o Experiencias con un desconocido), ja havia col·laborat d'una banda amb David Climent de loscorderos.sc (recordeu l'espectacle Tata Mala vist al Grec 2016) i de l'altra amb Pere Jou a la proposta de dansa i música Apel·lació a la pedra (2017). Aquest, però, és el primer cop que tots tres artistes coincideixen en un mateix muntatge.
Tot plegat comença el dia que Sònia Gómez i David Climent es van confessar mútuament que sentien un rebuig mutu pel treball de l’altre. La bona sintonia personal i l’element aglutinador Pere Jou han portat aquests intèrprets i creadors a treballar plegats per trobar-se enlloc en particular. Gómez, Climent i Jou han presentat Nowhere in particular al Grec, un espectacle que catapulta a l’espectador en un planeta en el qual les convencions ordinàries s’interpreten fora de context i per tant prenen formes extraordinàries. És a dir, com un “clar, clar”, un “hola”, una aixecada de celles, i altres monosíl·labs, gestos, que utilitzem de manera gairebé inconscient, si els observem a través d’un microscopi i n’ampliem la fotografia, ens duran a una altra realitat que navega entre la individualitat i la col·lectivitat.