Oblivion. Sílvia Batet

Dansa

informació obra


Sinopsi:

L’origen de tot és a Rèquiem, una coreografia creada per Silvia Batet el 2020 com a treball final del Grau en coreografia i que parlava sobre el dol. Allà ja feia servir el gir, una manera de romandre en el mateix lloc sense renunciar al moviment, com fan aquests dervixos giròvags que s’adrecen a la divinitat traçant uns cercles infinits. D’aquesta imatge, Silvia Batet n’incorpora els llargs vestits fins als peus que duen els religiosos sufís i amb els quals crea imatges d’una gran bellesa. La coreògrafa i el seu cos de ball han continuat treballant el concepte del gir, però també han explorat el desplaçament a través de l’espai de forma semblant a com ho fan les ballarines de la beriozka, una dansa tradicional russa en la qual les ballarines evolucionen de tal manera que sembla ben bé que ni tan sols toquin el terra. Amb tots aquests elements, aquesta coreografia ens suggereix un espai mental de record, d’aquells moments que visitem i revisitem en la memòria en un cercle infinit o, potser, els set cercles ascendents del purgatori que Dante retrata a la Divina comèdia, una altra de les fonts d’inspiració d’aquest espectacle. Aquest purgatori clàssic seria el lloc de transició per antonomàsia, condicionat per la idea del cercle, per l’etern vagar dels cossos en l’espai, com si el fet de desplaçar-se a través de l’espai impliqués un deixar-se anar, una renúncia a tot allò que ens lliga al patiment: records, desitjos, identitat... I és que, potser, el més enllà i l’oblit són, de fet, una mateixa cosa. Un imaginari oníric serveix d’escenari a aquesta proposta, que busca el record del cos que ja no hi és en una evolució que va del cos físic a la imatge que tenim del cos, de la imatge al record de la imatge, i del record de la imatge a la fantasia, tot envoltat d’una mena de boira en la qual el record real acaba per difuminar-se.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Oblivion. Sílvia Batet

31/07/2021

Afegir i no allargar, l'encert

per Jordi Bordes

Oblivion, de Silvia Batet, ha estat la coreografia guanyadora del Concurs Coreogràfic de l'Institut del teratre. Va meravellar en la sessió final al CSD, noves fornades de creadores al SAT! en la Quinzena metropolitana 2021. Ara, la coreògrafa ha tingut el repte de desenvolupar aquella idea coreogràfica. I, conscient del risc d'allargar un quadre preciós, ha optat per afegir-ne quadres abans de l'esclat final. La dansa, com la comèdia, té un ritme i no és convenient estitar allò que ja té el to adequat. De fet, Andrea Jiménez va fer el mateix Luaº, en l'edició anterior.

A la preciositat del quadre final, amb uns dervitxos donant voltes i encreuant-se en una roda inacabable, se li han inclòs unes escenes que va predisposant a aquesta quadre contemplatiu, hipnòtic. Uns persomnatges que deambulen longitudinalment amb unes ombres laterals que els fan unes particulars ombres i que amaguen altreslombres. Un joc intrigant, un punt inquietant, que busca la sorpresa i que sempre treballa des de d'un moviment pulcre, essencial, net, que és molt d'agrair. L'espai sonor evoca al món abstracte i que va dirigint a la circunferència, que tot ho absorbeix. Llarga vida a la coreografia d'Oblivion i també a la trajectòria de Silvia Batet. És molt bo que l'Institut del Teratre obri les portes al món professional a noves veus i que els hi doni suport, un cop han tastat l'escenari. Perquè la vida és molt més llarga que una estrena celebradíssima.