Okupes particulars

Teatre

informació obra


Autoria:
Toni Cabré
Direcció:
Lluïsa Mallol
Intèrprets:
Jaume Garcia-Arija, Maria Ten
Sinopsi:

Okupes particulars’ – premi de teatre Ciutat d’Alzira 2018- explica la peripècia de dos personatges (Ell i Ella) que han de compartir un pis que han ocupat per raons ben diverses. Ella ha deixat una casa d’okupes on s’hi consumia; Ell ha fugit d’una família que l’asfixiava. Despleguen diverses estratègies per compartir el mateix sostre. Intenten oblidar el passat, fer-se lloc en el present i no atabalar-se gaire pel futur. Però no els resulta senzill. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Okupes particulars

15/07/2022

olla a pressió

per Francesc Massip

Que un dramaturg tan prolífic com Toni Cabré, amb una obra sòlida i de qualitat incontestable, que ha guanyat tots els premis teatrals haguts i per haver, que ha publicat totes les peces que han eixit de la seua ploma, i en canvi sigui tan rar als escenaris professionals, només és un símptoma del poc coratge dels nostres directors i empresaris envers el teatre català. Per això és motiu de múltiple celebració que el Teatre Gaudí Barcelona s'hagi decidit a estrenar Okupes particulars, Premi de Teatre Ciutat d'Alzira 2018. El precís artefacte ideat per Cabré consisteix en posar (pràcticament tancar) dos personatges perfectament desconeguts i innominats, únicament distingits pel seu sexe (Ella i Ell), en un espai reduït on, per nassos, hauran de conviure, i per on desfilaran totes les seues capacitats de convicció, de resistència i rèplica. Tots dos fugen d'un ambient que se'ls ha fet insuportable i coincideixen en un piset que no els pertany: Ell hi irromp saltant pel balcó perquè no en té la clau, però que hi entra perquè el pis és de sa mare, que està en una residència. Ella ja hi és, com a okupa d'una vivenda no habitada. El conflicte és servit. Hi emergeix un virolat ventall d'actituds, emocions i principis que espunten entre els sediments estratificats de les seues respectives existències. Les tensions són vívides i aparentment irreconciliables. En el teatre contemporani, i almenys d'ençà La voix humaine (1930) de Jean Cocteau, altres personatges són convocats a l'escenari a través del telèfon. En aquest cas, el telèfon d'Ella és el seu mitjà de subsistència gràcies a converses més o menys tòrrides i fantasioses amb inconeguts. També serà el mitjà del desemmascarament. Una direcció delicada per mà de l'exquisida Lluïsa Mallol, que transmet la seua llarga experiència d'actriu a uns intèrprets convincents com Maria Ten i Jaume Garcia, que transiten amb solvència aquest xoc de personalitats obligades a compartir un lloc per sobreviure.