Olea és la tercera peça d'una trilogia, amb forta presència del foc i pirotècnia, sobre els tres cultius ancestrals mediterranis: el cereal, la vinya i l'olivera. A Olea, el fil conductor és l’olivera, símbol d’unió entre pobles però també testimoni de la desintegració actual de les cultures mediterrànies. A Manresa Olea s’estrena amb música en directe creada i interpretada per Efrén López.
La companyia Visitants signa una produccuó molt ambiciosa amb música en directe, un espai escènic en què hi combina l'estètica de la coreografia amb una olivera central que resisteix el foc. És d'una factura espectacular. Les dues dones, que poden representar la Mar Mediterrània que bressola aquesta olivera mil·lenària que ha escampat llavors per totes les ribes durant segles, també participen de la desconfiança, de les perspnes que es veuen obligades a conviure i que es vbarallen per les raons més infantils. Podria recordar la situació d'Amal de La Baldufa o de La casa més petita dels Campiquipugui. Seria fàcil construir un conte empàtic però s'emboliquen en unes lluites (amb foc!) que poden ser vistoses coreogràficament però que no aporten gaire res més que garbuix en la trama.
No s'entén el desig de cremar l'olivera, com qui fa un akelarre estèril. No hi ha el coneixement de les remeieres d'El valor de res; només destrucció. Io això és el que es desprèn d'un quadr plàstic preciós però implacable. Podria ser una testi de la humanitat destructora de la Natura (Demèter d'Agrupación Sr Serrano) però la trama fa un altre gir inexplicable i desemboca en un nou port. Es iuncomprensible aquesta dramatúrgia (de fet, la gent l'evita i es queda atrapada amb la preciosoitat; potsr el més intel·ligent davant d'un despropòsit de tal magnitud...)