One night at the golden bar

Nous formats

informació obra


Autoria:
Alberto Cortés
Intèrprets:
Alberto Cortés
Sinopsi:

A El Ardor (2021), l’Alberto Cortés compartia amb el públic la seva perspectiva queer sobre l’experiència de la sexualitat en un espectacle d’altes temperatures. Fent del cos paraula i de la paraula cos, el creador de la perifèria andalusa ens feia sentir el calor i la bellesa d’allò que encara massa sovint és considerat tabú.

Mantenint la voluntat de comunicar-se directament amb el públic, a One Night at the Golden Bar l’Alberto ens vol apropar a una capa més tendra dels afectes que ens travessen. Es tracta, aquesta vegada, d’anar a la recerca d’un fragor més sensual i vulnerable – però igualment determinat. Com en el creuar de mirades d’una primera cita, cada signe d’aquesta funció ens convida a sentir-nos captivades pel seu misteri. 

L’escolta, per aconseguir tenyir la trobada amb el públic d’aquesta qualitat tan fràgil i tan potent, és clau. L’Alberto (acompanyat a escena pel músic César Barco) ens embarca així en un diàleg no jeràrquic on veu, música i cos s’expliquen en el mateix pla i cadascuna a la seva manera. Assajat o no, aquest diàleg es reinventa cada vegada com si fos la primera, passant per passadissos discursius sempre sinuosos però amb corbes dibuixades intuïtivament i cada cop de manera diferent. 

Hi segueix havent, en tot plegat, un qüestionament polític sobre els discursos normatius de la carn i de l’expressió de les emocions. Però la manera com se’ns presenta està pensada perquè puguem travessar aquest qüestionament amb l’Alberto, suant l’escena juntes en lloc d’entendre el concepte a través de la raó. One Night at the Golden Bar és un joc de seducció plantejat des de l’afectació més exagerada, un intent de replantejar la nostra relació amb allò romàntic duent-ho a la superfície – a flor de pell.

Durant el TNT es presenta el llibre Los montes son tuyos, on se sumen els textos de El Ardor i d’aquesta obra. Un vincle físic entre els dos projectes que subratlla com la perspectiva pamfletàriament marica de l’Alberto Cortés ho envolta tot. Les temperatures segueixen sent altes. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: One night at the golden bar

09/07/2023

Soliloqui poèticomusical sobre poltre

per Andreu Sotorra

És com un àngel caigut que impregna de silencis i d'esgarips un recital poètic estripat, irònic i descarat que esgarrapa com un lament però provoca també el somriure dels espectadors. Un àngel, sí, però amb les ales escapçades, amb una camisa blanca de volants a dalt i un tanga a baix.

Alberto Cortés (Màlaga, 1983), llicenciat en Història de l'Art i format en dansa, abans de crear companyia pròpia, amb la companyia belga Peeping Tom, ha passat per Catalunya en altres ocasions com a convidat en diversos festivals de noves tendències. En aquest Grec, li han tocat dues úniques funcions.

El seu muntatge més recent, «One night at the Golden Bar» és un soliloqui poètic i musical a la vegada —l'acompanya a l'escenari César Barco Manrique al sintetitzador elèctric— que té com a únic element escenogràfic, a banda d'un escampall de tela daurada, un senyor poltre, no dels de pastura de muntanya, sinó dels de gimnàstica, que li permet adoptar a vegades el paper de genet i a vegades, fonèticament, el paper de cavall, repetint frases senceres una i dues i més vegades, com un renill.

Cortés juga amb el moviment, els silencis —llargs silencis com el que fa quan invoca l'arcàngel Gabriel a veure si baixa i si anuncia alguna cosa que no anunciarà perquè ni hi és ni se l'espera—, els esgarips, la dansa —si es vol dir així— en una performance de registre híbrid carregada d'ironia en el discurs —“¿sóc un àngel o una baieta?”, es pregunta, o “estic encantat d'haver-me conegut i que m'hagin vingut a veure”, afirma—. «One night at the Golden Bar» és una performance que especula sobre els camins més tenebrosos i també els més apassionats de la recerca de l'amor des d'una òptica “queer”, deixant-se bressolar pel vilipendiat romanticisme i fins i tot emparant-se en «La fuerza del destino» dels Mecano, de qui adopta el títol de l'espectacle.

A Alberto Cortés de segur que li ha passat pel cap allò amb què es pot trobar des d'ara, amb el seu espectacle, si cau en mans de programadors que actuïn sota el paraigua del feixisme cultural que s'ha apoderat d'alguns municipis. El seu és d'aquells espectacles que són com una cleca directa a la galta dels ultradretans convertits en governants que no suporten mirar-se en el seu propi mirall.

 Per això, espectacles com el seu són més valents que mai i més necessaris que mai. Perquè sota una pàtina aparentment cursi, ridícula, ingènua i fràgil hi ha tota una imatgeria de la seva terra, de la seva gent, de la seva manera de ser i un crit a favor del que des de sempre s'ha entès de debò com a llibertat. (...)