Ones

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ona Beneït
Companyia:
Cia. PakiPaya
Autoria:
Noemí Díaz
Sinopsi:

L’onada social avança, implacable, cap a la realitat virtual. La tecnologia ha entrenat els nostres ulls per mirar sense veure-hi. Som a la darrera cruïlla. Espècie o individus? 

Diuen que la webcam és la nova àgora però, mentrestant, les places s’omplen de terrasses i de pàrquings. Són les contradiccions del nostre temps. És la dictadura del Facebook, la dictadura del Tinder; la barra lliure dels mercats i dels oligopolis. Sense inconvenients, sense pèrdues o remordiments. Un món que agafa una força i una velocitat esfereïdores, sobre-humana i vertiginosa; capaç de prometre’ns, fins i tot, l’amortalitat. Per sort, estem envoltats d’ones: el so, la llum, el magnetisme… I l’amor… És la meravella de la física.

El foc, abans que nosaltres el descobríssim, si cremava, era per amor. I si escalfava… també era per amor.

Crítica: Ones

04/04/2017

Foto fixa de la comunicació líquida per les xarxes

per Jordi Bordes

Més que una interpretació (que ho és, també), la voluntat d'aquest muntatge és exposar una situació real. La humanitat occidental, avui, és capaç d'interrelacionar-se per un cúmul de gent per diferents canals (sense necessitat de fer-ho físicament). Ona, la protagonista, parla a públic (però es podria entendre com un pensament) mentre va rebent i resposnent missatges via Facebook, wttssp, o el Tinder. Si amb el germà, evoca a la infància i a plantejar-se quin ´ñes el futur de la huamnitat amb l'aparició dels Avatars al 2050, amb la seva amiga van de la broma a la confessió inesperada. I amb l'anònim de Tinder, es mouen des de la superficialitat. en cadascú hi ha una línia de por diferent. L'home, sovint, es mou empès per la por. La tesi quasi apocalíptica de la peça imagina que l'home superior, tornarà a rescloure's a la cova, protegint el seu foc. Potser, llavors, en comptes de flama, la llum vindrà d'una pantalla. En el fons aquesta por al pas del temps i a la necessitat de la supervivència de l'espècie (que porta a voler-se reproduir) és un referent constant en moltes produccions; pensem en Momo o en Trau, per exemple.

L'obra no pretén fer cap denúncia de les xarxes socials. Hi són. I les fem servir lliurement. Però sí que planteja una certa racionalització. Sí que incita a pensar que, determinades converses no tenen valor, i altres, és molt més adequat fer-ho presencialment. amb la mirada, l'escalf i el to de veu de la persona que escolta. Ens hem convertit en elaboradors de missatges compulsius però hem perdut molt la capacitat d'escolta. És revelador, per exemple, l'experiència del 1000likes d'aquesta mateixa Mostra, també.