En tot festival de llarga trajectòria hi ha diverses línies de programació que es repeteixen any rere any. Més enllà del gran format o dels espectacles més convencionals, Fira Tàrrega sempre té un espai per a propostes que trenquen els esquemes. Acostumen a ser experiències vivencials, normalment per a públic reduït, que conviden a descobrir l'espai públic des d'una altra mirada. La premissa sol ser molt simple, però la pràctica acaba sent reveladora. Sawubona, tercera pota del projecte Opia de Ferran Orobitg, forma part d'aquest tipus d'espectacles.
Sobre una estructura amb rodes, dues butaques vermelles de teatre. Dos espectadors per funció. T'asseus, et poses uns cascos que esmorteeixen el so ambient i et deixes portar. Una persona de la companyia et transporta en silenci a través dels carrers de la ciutat. I ja està, no passa ni més ni menys que això. Ara bé, els efectes que es deriven d'aquesta petita acció són ben interessants.
La butaca vermella és el símbol del públic per antonomàsia. Per tant, quan t'hi asseus passes a ser espectador del món. Alhora, la imatge extraordinària de dues persones sent passejades en butaca et converteix també en espectacle per als que t'envolten. Les interaccions que es produeixen són espontànies, úniques en cada cas, recordant el caràcter efímer de les arts vives. Hi ha qui et mira somrient, qui et pregunta estranyat i qui et fa una fotografia. Tot i tractar-se d'un mecanisme més senzill, aquest aspecte de l'experiència recorda a Reverse, una peça extraordinària en tots els sentits que plantejava un recorregut caminant d'esquena a la Fira Tàrrega de 2022. Els targarins ja saben que, en dates de fira, es poden trobar amb qualsevol cosa.
Per altra banda, hi ha la qüestió de la confiança, deixant-te portar per algú que està darrere teu i que no saps cap a on tirarà. En aquest sentit, els performers saben jugar bé les seves cartes, avançant, retrocedint, parant i accelerant amb diferents ritmes i velocitats. Cada moviment és una sorpresa, i esperar davant d'un semàfor en vermell no vol dir que acabis travessant el carrer. La improvisació de la persona que et condueix resulta imprescindible, parant atenció al que succeeix i deixant que la interacció espontània flueixi.
Uns vint minuts després, amb un somriure als llavis, l'experiència acaba i veus al teu portador marxar amb les butaques. Tot a punt per a una altra parella d'aventurers que vulguin mirar i ser mirats. El show, com la vida, continua.
