Espectacular, original i potent obertura del
Grec la que van oferir la companyia australiana Circa i el quartet de corda
francès Quatuor Debussy en l’espectacle ‘Opus’. Em quedo més amb la vessant
circense que amb la dansaire. Impressionat en els dos casos, però més animat,
divertit i emocionat en la segona part de l’espectacle, en la qual els vuit
nois i les sis noies es veuen més en la seva salsa. Els quatre músics (un
violoncel, una viola i dos violins que no paren d’interpretar composicions de
Xostakòvitx), fantàstics marcant el ritme i convertint-se, sovint, en part de
l’escena.
Els incansables acròbates (més que ballarins,
que també), dotats d’un físic extraordinari i d’una tècnica molt polida,
desprenen, a sobre, una gràcia, una empatia, una complicitat que van més enllà
de les qualitats apuntades. Jocs amb les mans, mirades intencionades, moviments
trencadors... humor. No em preguntin on, però hi ha humor. La gent mira
(admira) l’obra amb un somrís que no es desdibuixa en tota la funció (tot i que
certs moments se’m fan un pèl llargs). El detall d’un músic, la descol·locació
d’un acròbata o la caiguda exagerada d’una ballarina ens fan riure. Al trapezi,
amb els aros, amb les torres humanes... i, sobretot, amb els gronxadors humans
que es treuen de la mànega, convertits ara en una comba, ara en una corda i,
més endavant, en equilibris que es van tensant d’una manera patidora i
terriblement emocionant: la construcció humana s’estira per una banda i es
deixa caure per l’altra. No cau. Tot està treballadísim, tot està controlat.
I més somriures amb el caos que generen sobre
l’escenari, un caos també sota control i amplificat pel joc de llums i (sempre)
per la música maratoniana, que no s’atura en cap moment i que de vegades mana
descaradament sobre els actors. Actors que cauen, que es barallen, que
s’ajuden, que s’arrosseguen per terra i que caminen per sobre dels cossos i
dels caps. Hi ha alguna cosa que transmet esperit de superació. I de
solidaritat.
En la segona part, aquest caos s’intensifica,
arribant al seu punt culminant en una desordenada carrera sobre l’escenari, amb
la dispersió dels 14 membres de la companyia i el sorprenent i brutal creuament
a mil per hora sense cap topada. Detalls que emocionen i que aixequen els
aplaudiments del públic. S’agraeix aquesta bogeria, aquesta innocència, aquesta
simpatia, aquesta valentia.
