Opus

Circ

informació obra


Què hi ha més enllà del circ? Un espectacle diferent que arriba d’Austràlia obre el Grec 2013 al so dels quartets de corda de Xostakóvitx. El retorn a Barcelona d’una companyia especialment estimada a la ciutat que triomfa arreu del món.
Companyia:
Circa / Quatuor Debussy
Intèrprets:
Nathan Boyle, Jessica Connell, Robbie Curtis, Jarred Dewey, Casey Douglas, Freyja Edney, Scott Grove, Todd Kilby, Melissa Knowles, Alice Muntz, Brittannie Portelli, Kimberley Rossi, Lewie West, Duncan West
Direcció:
Yaron Lifschitz
Coreografia:
Yaron Lifschitz
Composició musical:
Dimitri Xostakóvitx
Direcció Musical:
Quatuor Debussy
Interpretació musical:
Fabrice Bihan (violoncel), Vincent Deprecq (viola), Christophe Collette (violí), Marc Vieillefon (violí)
Il·luminació:
Jason Organ
Vestuari:
Libby McDonnell
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

El circ és un territori artístic més ric i profund del que ens havíem pensat. Aquesta companyia australiana en renova el llenguatge a partir de la tradició i ofereix al públic una experiència adreçada als ulls, el cor i l’intel·lecte. Ells són els autors d’uns espectacles innovadors on es recrea tot un món fet d’acrobàcies, moviment, llum i música. Les seqüències acrobàtiques d’una bellesa extrema que veureu en escena podrien formar part d’una coreografia de dansa, però, què importa això en una proposta on cada disciplina traspassa els seus límits a la recerca d’un espai comú? Ells veuen el circ com un territori artístic de gran riquesa capaç d’emocionar tant el públic com els mateixos intèrprets. En aquest cas són catorze artistes de la companyia que protagonitzen un espectacle basat en els quartets de corda de Xostakóvitx. Els interpreta en directe el Quatuor Debussy, la primera formació francesa que va enregistrar íntegrament els quinze quartets i que, a París, va sorprendre el públic interpretant-los d’una tirada en un concert maratonià de prop de deu hores.

Una producció de les Nuits de Fourvière (Lió) / Département du Rhône, coproduït amb Les Théâtres de la ville de Luxembourg, el Grec 2013 Festival de Barcelona, Le Cirque-Théâtre d’Elbeuf, el Dusseldorf Festival, el Barbican Theatre, el CACCV Espace Jean Legendre-Compiegne, el Brisbane Festival, el Perth International Arts Festival i el Melbourne Festival.

Aquest projecte disposa del suport de l’Australian Government's Major Festivals Initiative, administrat per l’Australia Councili el seu el seu organ consultiu per al finançament de les arts, en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals, el Brisbane Festival, el Perth International Arts. Festival i el Melbourne Festival.

Crítica: Opus

02/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Toni Polo

Espectacular, original i potent obertura del Grec la que van oferir la companyia australiana Circa i el quartet de corda francès Quatuor Debussy en l’espectacle ‘Opus’. Em quedo més amb la vessant circense que amb la dansaire. Impressionat en els dos casos, però més animat, divertit i emocionat en la segona part de l’espectacle, en la qual els vuit nois i les sis noies es veuen més en la seva salsa. Els quatre músics (un violoncel, una viola i dos violins que no paren d’interpretar composicions de Xostakòvitx), fantàstics marcant el ritme i convertint-se, sovint, en part de l’escena.

Els incansables acròbates (més que ballarins, que també), dotats d’un físic extraordinari i d’una tècnica molt polida, desprenen, a sobre, una gràcia, una empatia, una complicitat que van més enllà de les qualitats apuntades. Jocs amb les mans, mirades intencionades, moviments trencadors... humor. No em preguntin on, però hi ha humor. La gent mira (admira) l’obra amb un somrís que no es desdibuixa en tota la funció (tot i que certs moments se’m fan un pèl llargs). El detall d’un músic, la descol·locació d’un acròbata o la caiguda exagerada d’una ballarina ens fan riure. Al trapezi, amb els aros, amb les torres humanes... i, sobretot, amb els gronxadors humans que es treuen de la mànega, convertits ara en una comba, ara en una corda i, més endavant, en equilibris que es van tensant d’una manera patidora i terriblement emocionant: la construcció humana s’estira per una banda i es deixa caure per l’altra. No cau. Tot està treballadísim, tot està controlat.

I més somriures amb el caos que generen sobre l’escenari, un caos també sota control i amplificat pel joc de llums i (sempre) per la música maratoniana, que no s’atura en cap moment i que de vegades mana descaradament sobre els actors. Actors que cauen, que es barallen, que s’ajuden, que s’arrosseguen per terra i que caminen per sobre dels cossos i dels caps. Hi ha alguna cosa que transmet esperit de superació. I de solidaritat.

En la segona part, aquest caos s’intensifica, arribant al seu punt culminant en una desordenada carrera sobre l’escenari, amb la dispersió dels 14 membres de la companyia i el sorprenent i brutal creuament a mil per hora sense cap topada. Detalls que emocionen i que aixequen els aplaudiments del públic. S’agraeix aquesta bogeria, aquesta innocència, aquesta simpatia, aquesta valentia.