La música barroca de Haendel serveix per bastir una història romàntica a l'extrem. El joc de miralls que van torant enrere per recatar el vers d'Ariosto del segle XIV, insinua Virginia Woolf passant a net una novel·la. els personatges mítics, els del drama romàntic (amb final feliç, el que permet aquesta radicalitat de les conseqüències dels amors no correspostos). La posada en escena de Rafael R. Villalobos, un altre cop convidat pel Festival de Peralada a revisar un text haendelià, barreja massa capes i col·lapsa l'enteniment dels que no siguin coneixedors de la trama original d'Orlando.
La trama sobresaturada permet volar molt i reescriure-la en molts altres formants. Per exemple, Ronad Olbeter crearia una òpera ben freda amb els seus instruments a escena i una solitària Maria Schneider (Orlando furioso, 2005). Ara, la direcció musical de Dani Espasa (amb el clavicèmbal en solitari per a les àries més íntimes) ha apostat pel contratenor Xavier Sabata (que ja va meravellar a L'enigma di Lea, per exemple) en el paper d'Orlando, o que el paper de Medoro l'interpreti la mezzo soprano Eve-Maud Hubeaux. Destaca també la soprano Sabina Puértolas en el paper frontissa amorosa d'Angelica, molt expressiva. Sens dubte, el millor de la vetllada va ser comprovar com els cinc intèrpretrs atacaven una partitura carregada de salts vertiginosos de notes agudes a greus quasi juxtaposades., com si fossin envitricollats refilets.
L'espai escènic és suggerent amb una tarima en format triangular que té el seu doble en un mirall al sostre de les mateixes proporcions i que ensenya parts que l'espai amaga i que desproporciona la imatge generat un esperpent típic de Valle-Inclán (Luces de bohemia). Però acaba resultant massa esquemàtic en una peça que col·lapsa en personatges paral·lels i que desdibuixen la trama. El vestuari, que parteix de l'us de colors ben primaris (groc de bogeria, Orlando; vermell passió, Angélica; verd esperança i fantasia, Medoro; blau contemplatiu, Woolf/Dorinda; i finalment, negre tenebrós, Zoroastre). La simplicitat i esquematisme d'escena contrasta amb la trama inacabasble de personatges. En realitat, la peça, si no fos narrada amb l'existencialisme romàntic (com aquella intensa Werther, rellegint Goethe), ressonaria a la trama còmicament fatal dels quatres joves d'El Somni d'una nit d'estiu.
La necessitat de viure la vida i l'amor al límit, de ser honest amb el cor per triomfrar o caure derrotat per sempre més, trasllada aquesta peça a la contundència d'El mal de la joventut de Buckner, que Juan Carlos Martel ha revisat recentment sota el nom de La malaltia. La música barroca (Haendel, Bach, , sí, també decantaria ap a la música romàntica, amb Beethoven com a exponent. I aquest Orlando, ja traça un antecedent claríssim un segle abans. La vetllada, amb les cogonyes picant amb els becs de fons i un vent fresc que anava donant la platea a mesura que avançava la funció, manté aquella sensació imprescindible del privilegi, de viure una experiència cultural elevada en un marc incomparable. Les veus i la músic,a ben melosa, sobresortien sobre l'angulosa trama; era un bàlsam a tant tremendisme èpic i desesperat. La mort, finalment, és pau quan s'abraça amb ressignació i celebració culminant de tota una vida.
