Un bon autor –Shakespeare, només faltaria--; un grandíssim
text, Otel·lo; una boníssima
traducció i un repartiment de luxe. Amb tots aquests ingredients és difícil que
un espectacle surti malament, fins i tot si del que es tracta és d’una lectura
dramatitzada en què pràcticament tot es juga en el terreny, sempre relliscós,
de la paraula. Però l’Otel·lo en versió “recital”, com consta en el programa de
mà, que Francesc Cerro Ferran ha encapçalat al Festival de Perelada té tota la
força necessària per imposar-se a qualsevol obstacle, començant pels tòpics que envolten el propi concepte de lectura dramatitzada, sovint
considerada com una solució de compromís davant la impossibilitat de bastir una
posada en escena amb tots els ets i uts.
Res més lluny de la realitat. Aquest Otel·lo de Perelada
demostra la capacitat d’una simple lectura per evocar l’univers que retrata
l’autor simplement confiant en la paraula, sense la veu d’un director i els ginys
a l’ús. Sobretot si, com és el cas, es parteix d’una molt bona matèria primera
tant pel que fa al text com pel que toca a la interpretació. Certament,
l’espectacle incorpora alguns ‘artificis’, com una banda sonora i algunes
projeccions, que tenen l’encert de fer-s’hi presents amb discreció i sense
desvirtuar l’essència del conjunt, que no és altra que el text i la paraula.
Francesc Cerro Ferran ha fet una tradaptació –concepte
sorgit de la contracció entre traducció i adaptació—que, malgrat l’economia de
personatges i escenes respecte de l’original, manté bategant el cor del que
Shakespeare ens vol dir i no traeix aquest retrat cruent de l’ànima humana
confegit d’amor, valor, noblesa i honestedat però també de manipulació, dubtes, culpa,
gelosia, enveja i maldat. Potser al text li manca un punt de volada poètica
però, per contra, acosta Shakespeare a l’espectador planerament i diligentment,
molt a l’estil Joan Sellent, per entendre’ns.
Afortunadament, en aquesta ocasió, tot aquest bon material ha
anat a parar a les mans d’un repartiment excepcional, encapçalat per un Joan
Carreras que ofereix un Iago abassegador i excel·lent; i un Josep Julien que
construeix un Otel·lo extraordinari i complex. Tot plegat, recordem-ho, només
amb la veu i secundats per una Marta Marco, un Santi Ricart i un Sergio
Caballero magnífics. La feina de tots
plegats no pot donar cap més resultat que un grandíssim espectacle que demostra
el poder d’una cosa tan austera com una simple lectura dramatitzada. A més, la seva
programació a un festival com el de Perelada és tota una reivindicació d’un
gènere potser massa oblidat a les nostres taules.
