Així resa un dels missatges, en lletra clarament antiga, que es projecten durant aquesta 'lectura dramatitzada' d'uns dels clàssics per excel·lència. Missatges i algunes imatges en moviment, aquietat, això sí, de rostres i torsos dels protagonistes de l'obra de Shakespeare, projectats -un interpreta- per a marcar els canvis d'espai-temps, que generalment venen donats per escenes i actes en les dramatúrgies més convencionals.
Drets, vestits de negre, davant dels faristols, equipats amb un micròfon inalàmbric cadascun, i com si de músics a punt d'interpretar una simfonia es tractés, inicien la lectura (fins i tot el passar de pàgines recorda una formació musical!) els 4 actors i l'actriu, Marta Marco, que lògicament interpreta Desdèmona. Per la resta, Sergio caballero alterna els personatges breus de Rodrigo i el soldat (únic desdoblament), Santi Ricard encarna el de Cassio, com també Joan Carreras ho fa amb el de Iago, i finalment, Josep Julien, amb el d'Otel·lo, el 'moro' de Venècia. Aquí teniu l'argument original i els comentaris del mateix director.
Cal dir que el text d'aquesta proposta, està molt adaptat ('tradaptació' del mateix director, Francesc Cerro-Ferran, com es diu al programa), precisament, a que l'han de dir 5 actors i 6 personatges. I obligadament per això, desapareixen determinades escenes i conflictes de l'original, malgrat que la durada d'aquesta lectura, sense les servituds del moviment escènic i els canvis d'escenografia, és de gairebé dues hores. Així ens serveixen, en un text primorosament escrit, el nucli central del drama de l'home gelós que és Otel·lo, o això em pensava jo abans de començar.
En realitat, qui s'alça amb el protagonisme de la història és Iago, amb un Joan Carreras inspiradíssim (fins al punt que qui m'acompanyava en aquesta ocasió, em va dir que s'havia fixat que mai, ni quan no parlava, perdia el personatge), que encarna un ésser d'infinita maldat i falta d'escrúpols, només guiat pels seus interessos, ambicions i odis, i que sense cap recança manipula a tothom qui té al seu voltant, aprofitant febleses i pors, per a satisfer-los. I el més malèfic de tot: sense reparar ni un segon en les nefastes conseqüències que per a tots ells tindran les seves maquinacions. I si no fos prou, a més no té el valor d'executar els seus plans de matar Cassio, entabanant Rodrigo perquè faci de braç executor. Tot això porta a que el 'pobre' Otel·lo sembli als nostres ulls un titella, un soldat fort al camp de batalla, però ingenu el l'art de les intrigues del poder, que cau de quatre grapes al parany que Iago li posa. Un ésser primari, brutal però relativament noble, que soluciona la seva -imaginària- pèrdua d'honor matant la seva estimadíssima esposa, fent bo allò de que 'hi ha amors que maten'.
Tots els actors i l'actriu estan força bé, en un text només per a ser escoltat, i on s'utilitza una gesticulació mínima, però que precisament pel seu minimalisme, fa ressaltar el més petit gest i mirada, molt i ben mesurats. Especialment encertat està el trio protagonista, que també té més oportunitat d'endinsar-nos en el seu drama propi, al tenir més text. Però com he dit, un es rendeix al magnífic treball de Joan Carreras, que a més, té l'únic moviment plenament teatral de tota l'obra, manipulant l'únic objecte que intervé en l'acció: el mocador que Iago fa arribar a la cambra de Cassio, per poder provar a Otel·lo que les sospites sobre ell i la Desdèmona són fefaents.
La mateixa nuesa
de la proposta fa brillar el text, i en el centre de tot, el retrat fidel que
fa segles va fer Shakespeare de l'ànima humana, i que per desgràcia segueix
plenament vigent. Potser aquesta nuesa, i el fet que s'hagi de seguir de forma gairebé radiofònica (tot i que alguns gestos
i mirades ens recordaven que estem davant d'actors de teatre), i malgrat tot, el seu innegable grau de complexitat, fa que possiblement no sigui per a tota mena de públics, i no ho dic com a demèrit.
Però crec fermament que la fórmula es mostra idònia per donar a
conèixer al geni teatral de Stratford-upon-Avon a aquells que s'acostin per
primer cop a ell, amb una versió sense gairebé vers (em va semblar endevinar-ne algun, de tant en tant), en llenguatge actual, i
centrant-se en el protagonistes principals i els seus principals conflictes.
