Otello

informació obra



Direcció:
Andreas Kriegenburg
Coreografia:
Andreas Kriegenburg
Escenografia:
Harald Thor
Il·luminació:
Stefan Bolliger
So:
Andrea Schraad
Producció:
Deutsche Oper Berlin , Cor del Gran Teatre del Liceu , Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
José Cura / Carl Tanner, Stuart Neill, Carmen Giannattasio /Ermonela Jaho, Marco Vratogna / Ivan Inverardi, Alexey Dolgov, Vicenç Esteve Madrid, Roman Ialcic, Olesya Petrova, Damián del Castillo
Traducció:
Roser Batalla
Adaptació:
Roser Batalla
Sinopsi:

Símbol de la gelosia i la manipulació 

Xipre. Otello torna triomfant de la batalla amb els turcs. El nomenament de Cassio com a capità desperta l'enveja de Jago, que intriga per desfer-se'n. Quan s'apodera d'un mocador de Desdemona, esposa d'Otello, l'usa com a prova d'infidelitat i desferma la gelosia d'Otello, que mata la seva esposa abans d'adonar-se que ha estat enganyat.

L’admiració de Verdi per Shakespeare era tanta que les seves dues últimes obres estan basades en textos del dramaturg britànic, essent Otello la penúltima i Falstaff l’última.

La producció posa l'accent en el realisme d’una guerra que conté la història d'amor i els personatges.

Otello: Òpera en quatre actes. Llibret d’Arrigo Boito, basat en el drama Othello de William Shakespeare. Estrena el 05/02/1887 al Teatro alla Scala de Milà. Estrena a Barcelona, al Liceu el 19/11/1890. Darrera representació 27/02/2006. Total representacions al Liceu:156 

Crítica: Otello

26/01/2016

La magistral òpera de Verdi dóna lloc a un muntatge ple de refugiats, i regit per una idea atractiva però poc ben resolta

per Ramon Oliver

Un soldat de cap a peus: això és el que és Otello. I un servidor fidel al’Estat ( en el seu cas, un guerrer al servei del Dux de Venècia)  per a qui els èxits militars, suposen potser l’únic recurs del qual disposa per sentir-se integrat en una societat que, sinó fos per aquests èxits, probablement el menysprearia. I és que cal no oblidar –això és quelcom que queda ben palès al primer acte de l’obra de Shakespeare; un primer acte del qual prescindeix el llibret que Arrigo Boito va escriure per aquesta adaptació operística- que Otello és també un estranger, una persona d’una altra raça provinent d’una altra cultura. Un estranger que –això si-  ha tingut la sort de guanyar-se el recolzament dels poderosos gràcies a la seva perícia militar ( el que desperta no poques enveges ) i de guanyar-se també l’amor d’una dona que, en realitat, no pertany ni al seu món ni a la seva classe social ( el que desperta més d’un odi).

Culpable d’haver aconseguit que Giuseppe Verdi abandonés el seu llarg retir creatiu per tal de composar després de molts anys d’inactivitat una de les seves obres mestres absolutes, Otello  és en aquest sentit un personatge que , sens dubte, li va resultar al mestre irresistible per dues bones raons. D’una banda, perquè Verdi sempre havia tingut una comprensible atracció pel teatre de Shakespeare. De fet, aquest teatre li va inspirar tres de les seves obres més riques i complexes: al títol que ara es representa al Liceu ,cal afegir li  la seva molt notable visió de “Macbeth”, i el magnífic “Falstaff” que es va acabar convertint en la seva darrera òpera , i que en té molt de mirada lúcida sobre els paranys de la vellesa creada des de la vellesa.

 Però de ben segur que Verdi, també es va sentir atret pel caràcter de pària desubicat  i atroç que té el personatge; un caràcter que lliga molt amb el desarrelament social que comparteixen tants dels protagonistes de les seves creacions.  I és que Otello , tot i ser capaç de cometre un crim abominable, no deixa de ser alhora algú al llindar de la marginalitat, castigat per les inseguretats que li provoca ocupar un lloc que segons la major part de la societat que l’envolta no li pertany, i turmentat per la capacitat manipuladora d’un monstre del fingiment – el tan terrible com fascinant Yago- que sap molt bé com arribar al punt més feble de les seves febleses.

Dit tot això, es podria dir també que , sobre el paper, l’idea de transformar Otello en un general que té al seu càrrec un campament ple a vessar de refugiats, sembla una encertada idea plena de possibilitats dramàtiques. D’una banda, perquè si Otello fos un comandant contemporani, no seria gens estrany que li toqués assumir el comandament d’una d’aquestes tasques humanitàries que sovint acaben mostrant un substrat tirant a inhumà . I de l’altra, perquè, tal i com ja ha quedat apuntat, entre aquests refugiats i ell mateix, no existeix més barrera que un fil prim de reconeixement social susceptible de trencar-se en qualsevol moment.

Però ja sabem el que passa amb aquestes coses: una bona idea, no sempre pot donar lloc a un bon espectacle. Una bona idea, necessita després recolzar-se en una no menys bona dramatúrgia capaç de saber visualitzar-la correctament. I aquí, és on falla la proposta d’Andreas Kriegenburg. El seu muntatge , es presenta inicialment tan sobri com relativament espectacular: l’espai escènic ple de lliteres que ens proposa té un relatiu impacte visual inicial que es va esmorteint en la mesura que es revela ben aviar repetitiu i massa estàtic. I en la mesura també que el director cau en alguna que altra incongruència ( a què ve que, al llarg de les primeres escenes, al costat de les lliteres es pugui veure un monitor televisiu individualitzat ? Què hi pinta aquí, un objecte de luxe com aquest?) i mostra les seves limitacions tant a l’hora de potenciar la càrrega dramàtica del cor i les accions que aquest cor realitza des de la seva llitera, com a l’hora d’extreure li força interpretativa a molts dels membres protagonistes del seu repartiment. Començant per un José Cura que potser no es mereixia els xiulets amb què el va rebre bona part de l’audiència al final de la representació la nit de l’estrena , però que tampoc s’esforça massa ni per atorgar-li al seu complex personatge les tessitures dramàtiques que ofereix, ni per aprofitar les seves  difícils però enormes possibilitats vocals.

Paradoxalment, aquest “Otello” que vol mostrar l’ombra que projecte el personatge dins el seu context social, acaba trobant els seus moments més afortunats quan l’acció entra a la intimitat de l’alcova .Sens dubte ,la interpretació que Ermonela Jarho ofereix al darrer acte  de la cançó del salze plena de melangia i negres presagis , i la seva commovedora  oració abans del seu brutal assassinat, constitueixen els cims emocionals de l’irregular representació.