Un soldat de cap a peus: això és el que és Otello. I un servidor fidel
al’Estat ( en el seu cas, un guerrer al servei del Dux de Venècia) per a qui els èxits militars, suposen potser
l’únic recurs del qual disposa per sentir-se integrat en una societat que, sinó
fos per aquests èxits, probablement el menysprearia. I és que cal no oblidar
–això és quelcom que queda ben palès al primer acte de l’obra de Shakespeare;
un primer acte del qual prescindeix el llibret que Arrigo Boito va escriure per
aquesta adaptació operística- que Otello és també un estranger, una persona
d’una altra raça provinent d’una altra cultura. Un estranger que –això si- ha tingut la sort de guanyar-se el recolzament
dels poderosos gràcies a la seva perícia militar ( el que desperta no poques
enveges ) i de guanyar-se també l’amor d’una dona que, en realitat, no pertany ni
al seu món ni a la seva classe social ( el que desperta més d’un odi).
Culpable d’haver aconseguit que Giuseppe Verdi abandonés el seu llarg
retir creatiu per tal de composar després de molts anys d’inactivitat una de
les seves obres mestres absolutes, Otello
és en aquest sentit un personatge que , sens dubte, li va resultar al
mestre irresistible per dues bones raons. D’una banda, perquè Verdi sempre
havia tingut una comprensible atracció pel teatre de
Shakespeare. De fet, aquest teatre li va inspirar tres de les seves obres més
riques i complexes: al títol que ara es representa al Liceu ,cal afegir li la seva molt notable visió de “Macbeth”, i el
magnífic “Falstaff” que es va acabar convertint en la seva darrera òpera , i
que en té molt de mirada lúcida sobre els paranys de la vellesa creada des de
la vellesa.
Però de ben segur que Verdi,
també es va sentir atret pel caràcter de pària desubicat i atroç que té el personatge; un caràcter que
lliga molt amb el desarrelament social que comparteixen tants dels
protagonistes de les seves creacions. I
és que Otello , tot i ser capaç de cometre un crim abominable, no deixa de ser
alhora algú al llindar de la marginalitat, castigat per les inseguretats que li
provoca ocupar un lloc que segons la major part de la societat que l’envolta no
li pertany, i turmentat per la capacitat manipuladora d’un monstre del
fingiment – el tan terrible com fascinant Yago- que sap molt bé com arribar al
punt més feble de les seves febleses.
Dit tot això, es podria dir també que , sobre el paper, l’idea de
transformar Otello en un general que té al seu càrrec un campament ple a vessar
de refugiats, sembla una encertada idea plena de possibilitats dramàtiques.
D’una banda, perquè si Otello fos un comandant contemporani, no seria gens
estrany que li toqués assumir el comandament d’una d’aquestes tasques
humanitàries que sovint acaben mostrant un substrat tirant a inhumà . I de l’altra,
perquè, tal i com ja ha quedat apuntat, entre aquests refugiats i ell mateix,
no existeix més barrera que un fil prim de reconeixement social susceptible de
trencar-se en qualsevol moment.
Però ja sabem el que passa amb aquestes coses: una bona idea, no sempre
pot donar lloc a un bon espectacle. Una bona idea, necessita després
recolzar-se en una no menys bona dramatúrgia capaç de saber visualitzar-la
correctament. I aquí, és on falla la proposta d’Andreas Kriegenburg. El seu
muntatge , es presenta inicialment tan sobri com relativament espectacular:
l’espai escènic ple de lliteres que ens proposa té un relatiu impacte visual
inicial que es va esmorteint en la mesura que es revela ben aviar repetitiu i
massa estàtic. I en la mesura també que el director cau en alguna que altra
incongruència ( a què ve que, al llarg de les primeres escenes, al costat de
les lliteres es pugui veure un monitor televisiu individualitzat ? Què hi pinta
aquí, un objecte de luxe com aquest?) i mostra les seves limitacions tant a
l’hora de potenciar la càrrega dramàtica del cor i les accions que aquest cor
realitza des de la seva llitera, com a l’hora d’extreure li força
interpretativa a molts dels membres protagonistes del seu repartiment.
Començant per un José Cura que potser no es mereixia els xiulets amb què el va
rebre bona part de l’audiència al final de la representació la nit de l’estrena
, però que tampoc s’esforça massa ni per atorgar-li al seu complex personatge
les tessitures dramàtiques que ofereix, ni per aprofitar les seves difícils però enormes possibilitats vocals.
Paradoxalment, aquest “Otello” que vol mostrar l’ombra que projecte el
personatge dins el seu context social, acaba trobant els seus moments més
afortunats quan l’acció entra a la intimitat de l’alcova .Sens dubte ,la
interpretació que Ermonela Jarho ofereix al darrer acte de la cançó del salze plena de melangia i
negres presagis , i la seva commovedora
oració abans del seu brutal assassinat, constitueixen els cims
emocionals de l’irregular representació.
