Freda. La reacció del Liceu al final de la representació de la producció d’ Otello de la Deutsche Oper Berlin no deixava dubtes. El desangelat i caòtic muntatge d’Andreas Kriegenburg, unit a un repartiment de veus que no va estar a l’altura de les expectatives d’aquest grandiós drama líric de Giuseppe Verdi, va provocar la desil·lusió general. Els tebis aplaudiments barrejats amb esbroncades als protagonistes –exceptuant la soprano Ermonela Jaho, els cors i l’orquestra– expressaven la decepció per aquesta aposta que dijous va obrir la programació del Gran Teatre dedicada a l’Any Shakespeare.
Les cancel·lacions dels protagonistes previstos, sobretot la del puixant tenor rus Aleksandrs Antonenko, i les substitucions a corre-cuita no auguraven res de bo. La presència de José Cura, 10 anys després d’haver interpretat el mateix rol al teatre de la Rambla, no va fer més que certificar el seu desgast per enfrontar-se a un paper de tanta envergadura. Va intentar salvar les dificultats administrant forces i usant recursos de veterà, però només va lluir en algun moment dels passatges més lírics i va arribar exhaust a Niun mi tema .
No només va tenir problemes de volum –va estar en algunes fases sobrepassat per l’orquestra--, també de coordinació amb els seus companys, i va evidenciar una notable falta de força dramàtica a l’hora de projectar el caràcter tempestuós i la malaltissa obsessió del gelós Otello.
L’albanesa Jaho va lluir un preciós color de veu, mostrant la bellesa dels seus pianissimos (esplèndida en la Cançó del salze i delicada en l’ Ave Maria ). La seva tessitura no és del tot adequada per al rol, però va saber mostrar la dolçor de Desdèmona i la seva resignada acceptació de la violència sexista, encara que li va faltar carisma escènic per arrodonir la seva aplaudida actuació.
El Iago de Marco Vratogna va estar lluny del que s’espera d’un personatge del seu perfil dramàtic. Ell és el que mou els fils del drama amb les seves maquinacions. El record de la magistral interpretació de Carlos Álvarez l’agost passat a Peralada deixava en mal lloc l’italià, que mai va mostrar empatia amb Cura ni va aconseguir convèncer al cantar.
Capítol a part mereix una posada en escena que perjudica la comprensió de la trama. La idea del campament de refugiats sembla més una ocurrència que un plantejament que ajudi a fer circular la immensa teatralitat de l’obra. L’estructura frontal dels nínxols amb lliteres, on se situen components del cor, només dificulta la projecció dels cantants, a més de contribuir a centrar els eixos d’un relat marcat per les confidències i conspiracions.
Només se salven les escenes més intimistes, focalitzades en una habitació aïllada del monumental entramat escènic, així com la resolució final amb la mort de Desdèmona i el suïcidi d’Otello i les dels moviments amb el Cor Infantil Amics de la Unió. L’orquestra, dirigida per Philippe Auguin, es va mostrar irregular, amb moments en què va brillar el caràcter d’una partitura descriptiva d’emocions i atmosferes, i altres de descoordinació amb els intèrprets i l’aclamat cor de la casa. L’equip escènic ni es va atrevir a sortir a rebre la bronca que tenia ben merescuda.
