Repte superat. Otello , la proposta més ambiciosa de l’estiu musical català, va captivar al públic de Peralada. El muntatge de Paco Azorín de l’òpera de Verdi, ple de càrrega psicològica i profund sentit teatral shakespearià, unit a la direcció musical de Ricardo Frizza al capdavant de l’orquestra i el cor del Liceu i a les interpretacions d’un luxós repartiment va fer que se salvés àmpliament el risc assumit pel festival empordanès amb la posada en escena d’aquest incisiu drama d’amor, gelosia i traïció.
Pocs cops es dóna una conjunció d’elements tan equilibrada com la d’aquesta producció de la mostra catalana. Gran part del mèrit del rotund èxit obtingut resideix en una concepció dramatúrgica que potencia el perfil dels personatges i els porta més enllà dels tòpics en voga sobre ells. Azorín, en el que és el seu millor treball en l’òpera, ha aconseguit que els protagonistes es converteixin en còmplices d’un ideari que accentua aquells matisos que en altres muntatges passen inadvertits.
Així, l’ombra de Iago és aquí molt més allargada. Encarnat magistralment per Carlos Álvarez, és el mestre de cerimònies de la funció. Dirigeix, mana, manipula i mou els fils dels altres intèrprets. La força de la seva figura comença a projectar-se quan apareix en escena abans de començar la representació per introduir-la i evidenciar la importància del seu rol. Pentinat amb una cresta i vestit com un xulesc motorista compleix la seva missió d’inocular el verí de la gelosia al general moro Otello. La seva inquietant imatge és sempre present a escena projectan-se desde qualsevol indret de l'espai. En gran estat de forma vocal (imponent el seu Credo ), la seva va ser una actuació realment colossal tant en la creïble faceta d’actor, on és multiplica amb la riquesa de recursos, com en la de cantant.
De Gregory Kunde se n’ha d’alabar tant la impecable línia de cant com la gran presència escènica. El tenor compon un Otello exemplar i consumit pels dubtes, que viatja de la idealista bonhomia de l’enamorat a la figura de cruel executor de la violència de gènere sobre Desdèmona. Magnífic durant tota la funció, va lluir en el duo amorós, en les dures escenes de l’asfíxia de la seva estimada i en el suïcidi que corona la seva autodestrucció.
Eva-Maria Westbroek va anar de menys a més per acabar convertint-se en una turmentada protagonista femenina sempre vestida de blanc, un cromàtic element visual per realçar la seva puresa. El seu àgil desplegament vocal, amb lluminosos aguts, va conquistar l’auditori. Va estar brillant en l’ Ave Maria , la Cançó del salze i en la dramàtica i bellament enquadrada e il.luminada escena al llit de mort.
L’orquestra del Liceu, molt atenta als cantants, es va mostrar una mica cohibida al principi però va millorar al final. El cor va tornar a respondre amb solvència tant en la participació en les coreografies d’acció com en les intervencions conjuntes. L’escenografia va subratllar els moments més impactants del drama amb acurats detalls plens de simbologia. La projecció d’imatges del mar i les de les tempestes potencia el concepte de la insularitat. L’aparició de nuvolades i de vídeos del cel vermell reflecteix els moments de dubte i ira del protagonista i els dibuixos d’equacions realcen situacions del procés dels personatges. L’estructura amb mòbils murs en forma descendent són una al·lusió a la caiguda d’Otello en aquesta intel·ligent proposta. Hem de destacar també l’eficaç complementarietat d’un vestuari atemporal al servei del perfil dels protagonistes i l'esplndida il.luminació de Faura..
Sens dubte, una fita per a la història de Peralada. Al seu festival hi haurà sempre un abans i un després de l' esforç en aquesta producció amb elements del muntatge construïts en tallers de l’Empordà. Un titànic desplegament que s'haguès pogut malbaratar amb una simple tormenta. Però perquè l’èxit no sigui flor d’un dia s’haurà d’aconseguir que el seu recorregut vagi més enllà del ja compromès Macerata Festival o Valladolid i per això no seria sobrer que les institucions col·laboressin en aquest impuls..
