Ho havia dos reptes notables en el projecte Our death wont hurt anybody. Per una banda, aconseguir fer un equip entre la companyia Tang Shu-wing Theater de Hong kong (que utilitza el codi del moviment, el teatre físic, l'espai i la paraula) i el de Teatro de los sentidos (que basa el seu codi en l'aspecte sensorial, amb l'espai com a element a compartir amb els espectadors; i donem d'exemple el Cabaret sensorial). Per una altra banda, aquest llenguatge propi havia de suggerir imatges i reflexions del llibre L'art de la guerra, un tractat militar (que avui es fa servir per a formar executius de multinacionals i per a resolució de conflictes, paradoxalment) de fa 3.000 anys. El treball és un primer estadi perquè ja plantegen un segon capítol per al 2019, per a inaugurar un gran equipament cultural a Hong Kong. De moment, es pot resoldre que s'ha resolt bé la primera part de l'equació. Cal estrényer més vincles pel que fa a la dramatúrgia.
El director Tang Shu-wing busca una proximitat que no és previsible en la cultura asiàtica, a ulls d'europeus és una grata sorpresa tot i que les formes de connectar siguin tensades, no es desenvolupin orgànicament. Per això, es fan estranys els riures i els singlots, que poden convergir, en transicions d'escenes. La presència dels "habitants" (no els agrada definir-se com a actors) de Teatro de los Sentidos genera una empatia molt més eficaç. També hi ha moment de contacte i de circulació per a l'espai (també d'alguna història explicada a cau d'orella en els diferents racons que es generen a l'entorn del que poden ser cadàvers provocats per una bomba). L'àpat cuinat en directe i davant de tothom no narra res, només serveix per trenca les imatges poètiques i d'alta densitat actoral; desaprofitant l'oportunitat de narració íntima com la de Cuando todos pensaban que nos habíamos ido.
La segona part s'introdueixen elements que deurien connectar bé amb les ensenyances de Sunzi. com ara Bruce Lee i el seu Be water, la tonada d'el cant dels ocells, o les referències de soldats xinesos a la Guerra civil Espanyola dins de les Brigades Internacionals de la República. Al final, de sobte, es projecten les màximes de Sunzi, les que, possiblement han estat l'embrió d'algunes de les escenes que s'han anat representant a l'escena, durant prop de 4 hores. Sens dubte, hagués estat molt més instructiu presentar la cita abans (o durant) cada escena. Per poder encertar bé la metàfora. D'altra manera, les imatges d'execucions, de lluites (infantils i cíniques) de pistoles que les desactiva un riure frenètic generen una estranyesa que, tot i voler entendre, no acaba de ser prou transparent. Per cert, una pistola pot ser aplacada per un riure? Més aviat si s'entén com una provocació incitarà a rematar la víctima. Ara, i això és una evidència en el tractat de L'art de la guerra, la intel·ligènciasí que desarma la violència. És el més pràctic si es vol aprofitar el terreny conquerit, efectivament, si es compta amb les ciutats senceres i la població plenament operativa. Potser per això, la proposta inclou acudits (de totes formes i colors) o trenca l'orientalisme amb un Ferrari teledirigit circulant per l'escena. Són signes de distanciament, d'intel·ligència que busquen connectar amb el públic i superar els quadres de violència més dolorosos.
