M’esforço; de
veritat que m’esforço. He entrat a veure una proposta
creada mà a mà entre Teatro de los Sentidos i la companyia de Hong Kong Tang
Shu-Wing Theatre Studio 1 que s’anuncia com la primera part d’un projecte amb
tarannà maratonià lliurament inspirat en
el seminal tractat sobre estratègies bèl·liques “L’art de la guerra”, escrit
per Sunzi fa aproximadament 2500 anys. Busqueu aquest tractat , considerat avui
en dia no solament com una obra fonamental en temes d’estratègia militar ( cap
general mínimament prestigiós ha deixat de tenir-lo en compte des que en tenim
notícia ) ,sinó també en temes
d’estratègia comercial i fins i tot, d’estratègia vital. La seva lectura és del
tot recomanable. I no us portarà massa estona: els seus 13 capítols són tan rics
en conceptes com breus en extensió. Per contra, aquesta creació escènica teòricament
inspirada pel text s’anuncia com un espectacle de 270 minuts, tot i que
finalment les estisores han funcionat prou ( i s’agraeix; encara han estat
massa tímides ) com per deixar-ho tot
reduït a uns 200 minuts de res, descans inclòs. Abans d’entrar a la sala del
CCCB ,el director Tang Shu-Wing ens informa : el que anem a veure, no segueix
un fil narratiu concret. Quelcom que no deixa de semblar-me un xic
desconcertant . Potser la companyia de Hong Kong hauria d’haver estat
degudament informada que a Barcelona, n’estem ja força acostumats als
espectacles d’estructura narrativa lliure que prenen com a distant referència
alguna text més o menys clàssic?. Potser és que durant les primeres prèvies o
funcions, s’han trobat espectadors un xic massa desconcertats?
Doncs, la veritat, això últim no m’estranyaria
gens. Perquè encara que m’esforço ( de debò que ho faig) al llarg de l’hora i
quaranta cinc minuts de durada de la primera part, em costa trobar quelcom que
pugui semblar-me una referència encara que sigui latent al text de Sunzi. Sí:
és veritat; quan els actors i les actrius ens deixen finalment entrar a la
fosca sala després d’un d’aquells jocs silenciosos tant a l’estil de la gent de
Los Sentidos en el qual ens han dividit en grupets que semblen estar guiats
particularment per cadascun d’ells (ja veus tu; total, per recórrer vint
metres!) , hi ha una breu escena en la
qual assistim a una mena de bombardeig de la població civil. Però acabat el
pròleg, el que ve després sembla més aviat un encadenat d’accions escèniques
tretes dels tallers de treball de les dues companyies en les quals, de ben
segur, els intèrprets devien trobar les seves connexions íntimes amb el famós
tractat. Però diria que un cop feta la troballa personal ,no els hi va
preocupar massa com fer-la arribar a la resta de persones destinades a
compartir l’experiència quan el taller i/o l’assaig donés pas a l’espectacle. Esclar
que llavors et poses a explicar quatre acudits (dolents, molt dolents) en
diverses llengües, i fas que de tant en tant surti un Ferrari teledirigit de
joguina que realitza els seus bons trajectes per l’espai escènic, i et muntes un sopar a base de cloïsses al qual
tenen accés exclusiu sis privilegiats membres del públic, i convides a aquests
companyis de taula a explicar quelcom que tingui a veure amb les mentides que
han dit o li han sentit dit als seus amics i parents ( potser perquè la mentida
funciona també com arma estratègica de les relacions humanes? Ja veieu que
segueixo posant-li bona voluntat a la connexió entre el punt de partida i el
que veig a l’escenari), i ja t’has ficat la gent a la butxaca. Després la fas
ballar una mica fins que sona la sirena que anuncia la mitja part. I quan
arriba el segon tram que té lloc entre coreografies
més aviat banals i exercicis d’improvisació ( falsos o certs, tant hi fa) del
tot superflus, et poses una mica més discursiu. I fiques de per mig referències
als combatents xinesos que van venir a lluitar contra el feixisme franquista
durant la guerra civil, afegeixes un
text sobre el dret dels pobles a passar dels governants incapaços de defendre
els seus drets, i – ara sí- fins i tot
projectes uns quants ( no tots ) títols dels capítols en qué Sunzi divideix la
seva obra, no sigui dit que l’has perdut massa de vista. Això, fins arribar al
segon fi de festa participatiu capaç
d’animar a l’audiència i fer-la anar cap a casa amb la sensació d’haver vist
quelcom important. Doncs, encara que em vaig esforçar, reconec que amb mi no ho
van aconseguir. I que la proposta, em va semblar tan pobre a nivell conceptual,
com elemental a nivell de resolució escènica. Un joc estratègic ben fallit.
