Our death won't hurt anybody

informació obra



Direcció:
Arianna Marano
Ajudant de direcció:
Jacky Chan
Escenografia:
Gabriella Salvaterra
Il·luminació:
Pancho García
Vestuari:
Patrizia Menichelli
So:
Stephane Laidet
Composició musical:
Stephane Laidet
Intèrprets:
Jane Chan, Stephane Laidet, Arianna Marano, Ivy Pang, Eva Pérez, Giovanna Pezzullo, Wong Chun Him, Masu Wong, Rocky Wong
Autor:
Maarten Seghers
Dramatúrgia:
Maarten Seghers
Sinopsi:

Les llavors d'Our Death Won't Hurt Anybody es van plantar l'any 2015 durant una trobada entre Tang Shu-wing, director artístic del Tang Shu-wing Theatre Studio de Hong Kong, i Enrique Vargas, dramaturg i antropòleg del Teatro de los Sentidos de Barcelona. L'encontre, un workshop organitzat pel West Kowloon Cultural District de Hong Kong, va fer néixer el desig de col·laborar en un muntatge basat en la investigació sobre la humanitat, a partir de la intersecció entre la fiscalitat i els sentits; un treball que també havia d'explorar les connexions desconegudes entre imatges i narratives que no fossin ni lineals ni coherents, i que posés de manifest la importància de desfermar la imaginació dels espectadors. Tal com deia Schopenhauer: deixar que els espectadors completin ells mateixos l'última part del recorregut estètic.

El muntatge està basat lliurement en L'art de la guerra de Sunzi, un antic tractat de tàctiques militars que va ser escrit cap al segle v abans de Crist, quan molts dels regnes de la Xina actual estaven en conflicte permanent. Tant Tang com Vargas se sentien atrets per un text que els parlava de l'absurd i les contradiccions del món contemporani en el qual vivim.

Perquè la lluita és una constant en la nostra existència; des de les batalles que hem d'establir navegant entre les relacions que mantenim amb els qui ens envolten, fins a les guerres entre nacions i les nostres pròpies lluites internes. Inspirat lliurement en les deu principals tàctiques que apareixen en aquest clàssic xinès,la peça aprofundeix en el pensament que s'amaga darrere d'aquestes estratègies i reflexiona sobre la seva rellevància  en les situacions de la vida quotidiana a les quals hem de fer front. 


Crítica: Our death won't hurt anybody

09/07/2018

Cloïsses, mentides , acudits i estratègies bèl·liques que fan perdre les guerres escèniques

per Ramon Oliver

M’esforço; de veritat que m’esforço. He entrat a veure una proposta creada mà a mà entre Teatro de los Sentidos i la companyia de Hong Kong Tang Shu-Wing Theatre Studio 1 que s’anuncia com la primera part d’un projecte amb tarannà  maratonià lliurament inspirat en el seminal tractat sobre estratègies bèl·liques “L’art de la guerra”, escrit per Sunzi fa aproximadament 2500 anys. Busqueu aquest tractat , considerat avui en dia no solament com una obra fonamental en temes d’estratègia militar ( cap general mínimament prestigiós ha deixat de tenir-lo en compte des que en tenim notícia  ) ,sinó també en temes d’estratègia comercial i fins i tot, d’estratègia vital. La seva lectura és del tot recomanable. I no us portarà massa estona: els seus 13 capítols són tan rics en conceptes com breus en extensió. Per contra, aquesta creació escènica teòricament inspirada pel text s’anuncia com un espectacle de 270 minuts, tot i que finalment les estisores han funcionat prou ( i s’agraeix; encara han estat massa tímides )  com per deixar-ho tot reduït a uns 200 minuts de res, descans inclòs. Abans d’entrar a la sala del CCCB ,el director Tang Shu-Wing ens informa : el que anem a veure, no segueix un fil narratiu concret. Quelcom que no deixa de semblar-me un xic desconcertant . Potser la companyia de Hong Kong hauria d’haver estat degudament informada que a Barcelona, n’estem ja força acostumats als espectacles d’estructura narrativa lliure que prenen com a distant referència alguna text més o menys clàssic?. Potser és que durant les primeres prèvies o funcions, s’han trobat espectadors un xic massa desconcertats?

Doncs, la veritat, això últim no m’estranyaria gens. Perquè encara que m’esforço ( de debò que ho faig) al llarg de l’hora i quaranta cinc minuts de durada de la primera part, em costa trobar quelcom que pugui semblar-me una referència encara que sigui latent al text de Sunzi. Sí: és veritat; quan els actors i les actrius ens deixen finalment entrar a la fosca sala després d’un d’aquells jocs silenciosos tant a l’estil de la gent de Los Sentidos en el qual ens han dividit en grupets que semblen estar guiats particularment per cadascun d’ells (ja veus tu; total, per recórrer vint metres!)  , hi ha una breu escena en la qual assistim a una mena de bombardeig de la població civil. Però acabat el pròleg, el que ve després sembla més aviat un encadenat d’accions escèniques tretes dels tallers de treball de les dues companyies en les quals, de ben segur, els intèrprets devien trobar les seves connexions íntimes amb el famós tractat. Però diria que un cop feta la troballa personal ,no els hi va preocupar massa com fer-la arribar a la resta de persones destinades a compartir l’experiència quan el taller i/o l’assaig donés pas a l’espectacle. Esclar que llavors et poses a explicar quatre acudits (dolents, molt dolents) en diverses llengües, i fas que de tant en tant surti un Ferrari teledirigit de joguina que realitza els seus bons trajectes per l’espai escènic, i  et muntes un sopar a base de cloïsses al qual tenen accés exclusiu sis privilegiats membres del públic, i convides a aquests companyis de taula a explicar quelcom que tingui a veure amb les mentides que han dit o li han sentit dit als seus amics i parents ( potser perquè la mentida funciona també com arma estratègica de les relacions humanes? Ja veieu que segueixo posant-li bona voluntat a la connexió entre el punt de partida i el que veig a l’escenari), i ja t’has ficat la gent a la butxaca. Després la fas ballar una mica fins que sona la sirena que anuncia la mitja part. I quan arriba el segon tram  que té lloc entre coreografies més aviat banals i exercicis d’improvisació ( falsos o certs, tant hi fa) del tot superflus, et poses una mica més discursiu. I fiques de per mig referències als combatents xinesos que van venir a lluitar contra el feixisme franquista durant la guerra civil, afegeixes  un text sobre el dret dels pobles a passar dels governants incapaços de defendre els seus drets,  i – ara sí- fins i tot projectes uns quants ( no tots ) títols dels capítols en qué Sunzi divideix la seva obra, no sigui dit que l’has perdut massa de vista. Això, fins arribar al segon fi de festa participatiu  capaç d’animar a l’audiència i fer-la anar cap a casa amb la sensació d’haver vist quelcom important. Doncs, encara que em vaig esforçar, reconec que amb mi no ho van aconseguir. I que la proposta, em va semblar tan pobre a nivell conceptual, com elemental a nivell de resolució escènica. Un joc estratègic ben fallit.