Dominar una especialitat de circ serveix per disposar d'un número intens en una entrada de circ clàssic. En el circ contemporani(un bon exemple és Peix) cal construir-hi un univers dramatúrgic, un personatge, perquè l'exercici gimnàstic no esgoti el públic, es posi en comptagotes dins del muntatge, mirant que estigui el màxim de justificat possible. Tot i que és molt complicat aconseguir-ho quan l'exercici és un malabarisme de rebot de boles, d'equilibris mà amà o fent cabrioles dalt d'una escala, en suspensió. El duet d'Ovvio, en canvi, és capaç de mantenir la tensió del públic durant els 50 mints en què només juguen a fer l'equilibri dalt dels llistons. Magnètic, realment.
Es prenen el seu temps per anar construint cada figura, sempre amb uns equilibris aparentment impossibles, només puntualment juguen a fer-se la guitza, tirant-se una bola per provocar el desequilibri. Són un duet amb molt de treball i exercici al darrere. Que només deuen presentar a escena l'equilibri que tenen plenament dominat (i que és a la sala d'assaig on van creant i caient amb els equilibris més radicals). El més difícil encara permet anar trobant nous atractius (canviant els elements sense que el públic, pràcticament ho percebi). Sempre hi ha en joc l'equilibri i la compenetració per mantenir l'horitzontalitat en la seva bàscula particular. La relació dels intèrprets és ben real, honesta, franca. No cal res més en aquest cas. Perquè la força de les imatges que aconsegueixen (i amb prou celeritat, sense necessitat mai de córrer, transmetent serenitat zen per aconseguir cada punt d'equilibri) és prou potent com per no ensopir els espectadors que els segueixen sense tancar les parpelles.
