Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores.
La seva destinació és el mar, aquest mar que engoleix amb pastera inclosa des de fa temps éssers humans a la recerca d'una vida millor i que recentment es coneixen com a «refugiats». Però, si l'espectador no s'ha llegit abans la presentació de «Paradís pintat» aquesta opció salvadora no la descobrirà fins ben avançada la trama de l'espectacle i després d'uns quants gags que es mouen entre el paper tradicional del clown (¿on tinc la cama?) i la mirada ingènua i picaresca a la vegada que la pallassa fa sobre el personatge que ha creat juntament amb el veterà director itàlia establert a Suïssa, Ferruccio Cainero (Udine, 1953).
Pepa Plana revesteix el seu àngel de la guarda amb els atributs humans: la caixa de música i el manubri, el coixí de fer mitja gegant, les agulles de fer mitja, els fils de llana de la troca i, per reposar de tanta feina, l'idil·li entre platònic i sexual per l'arcàngel Miquel —escollit en una revista rosa entre altres candidats—, aquell que a cops de sabre aconsegueix batre Llucifer, l'heroi en el qual somia convertir-se l'àngel de la guarda de Pepa Plana per anar a fer al mar allò que els homes que ho haurien de fer no fan a la Terra.
La revista «Coses del cel» mostra tots els arcàngels, en paper cuixé se suposa: Miquel, Gabriel (el de l'anunciació de l'embaràs de Maria) i Rafael, els tres més populars i cotitzats; i Uriel, Selafiel, Baraciel i Samael (els quatre secundaris i més desconeguts). Però Miquel és o seria, si ella pogués triar, l'àngel de la vida —l'home de la seva vida— de l'angeleta de la guarda fugida del quadre del bufet de casa, del paradís pintat, que penjant de les ales amb què l'iconografia els ha reproduït, amaga la realitat del món.
Amb una trama que juga amb l'arribada de l'efecte visual marítim final —que no es prudent revelar per mantenir la sorpresa— i uns gags que tendeixen a un tempo lent i, en algun moment, perillosament repetitiu, el que pren relleu a «Paradís pintat» és la caracterització de la mateixa Pepa Plana en una pallassa blanca de nas vermell que omple l'escena sense que li calgui parlar gaire, que es posa els espectadors a la butxaca i que converteix l'art del clown en un crit de rebel·lia contra la injustícia i el cinisme del poder establert contra els més desvalguts. (...)
