Paradís pintat

informació obra



Dramatúrgia:
Ferruccio Cainero
Autor:
Pepa Plana, Alexander Vantournhout, Bauke Lievens
Intèrprets:
Pepa Plana
Escenografia:
Lali Canosa
Vestuari:
Rosa Solé
Il·luminació:
Yuri Plana
So:
Yuri Plana
Vídeo:
Nueveojos
Producció:
Cia. Pepa Plana
Estrena:
Grec 2016, Grec 2016
Sinopsi:

Qui no ha vist a casa o al menjador dels tiets un d'aquells quadres religiosos plens d'angelets? Doncs un d'aquests éssers innocents protagonitza aquest espectacle.

El nostre àngel vol volar per ser àngel de la guarda i no se’n surt. Però no li fa res no saber volar, perquè pensa anar per sota de l'aigua, on creu que li serà més fàcil moure's. En aquest món viurà divertides aventures fins que descobreixi que el fons d'aquest mar on s'acaba d'instal·lar s'omple dia i nit d'homes, dones i nens, tots ofegats quan miraven de salvar la vida entrant a un continent on no els volen.

Una de les grans pallasses europees estrena un espectacle que, malgrat ser divertit, també ens connectarà amb la cara més tràgica del món on vivim i, com fan els bons pallassos, ens posarà un mirall davant la cara. No patiu però perquè, tot i que aquesta història no pugui tenir un final feliç, sí que pot obrir portes i finestres a l'esperança i, especialment, retre homenatge a tots els qui han perdut la vida mentre demanaven l'oportunitat de tenir una vida millor.

Crítica: Paradís pintat

19/02/2017

La tendra pallassa de missatge contundent

per Teresa Ferré

Vint anys a escena i el seu nas roig continua lluent com el primer dia. Hores i bolos arreu del món, des del teatre més petit fins a la gran producció amb el Circ du Soleil. Pepa Plana és la pallassa, la pallassa és Pepa Plana, autènticament indestriables, de mirada sincera dins i fora de l’escenari. És una rara avis del nostre panorama escènic: dona, pallassa i que fa espectacles per adults. Només per això ja s’hauria d’anar a veure Paradís pintat, el seu darrer treball. Petit format d’un humor i una sensibilitat només apta per a públic sense prejudicis.  

Pepa és un àngel i viu en aquell arquetípic paradís on els serafins canten tothora. Espai domèstic presidit per un coixí enorme, un quadre de menjador i una caixeta de música molt especial. S’avorreix com una ostra i es distreu fent el trapella, llegint revistes del cor, sospirant per un amor i demanant a Déu que vol ser àngel de la guarda encara que no sàpiga volar. La ingenuïtat que traspua el personatge, l’absolut domini del cos i la contundència del gest ocupen l’espai escènic i atrapen l’espectador des del primer instant d’un espectacle on la paraula té poca presència, que s’escola divertit i sense pressa. Només la profunda veu de David Verdaguer com a Nostre Senyor i els seus llamps fulminants alteren la pau celestial. Bon ritme i direcció clarament definida de Ferrucio Cainero, que també comparteix autoria amb Plana.

Quan el públic ja està ben repapat al seient creient que la cosa va de broma i humor blanc, l’espectacle ens apropa a la tragèdia de l’emigració i a les persones que moren al mediterrani. Efectes especials espectaculars que no ens tapen les vergonyes. Pepa ja ha aconseguit el que volia, ser àngel de la guarda, però al mar i es veu superada per la magnitud de la tragèdia com  tots aquells que miren cap a una altra banda i es queden a la zona de confort. La pallassa ens recorda que, cadascú des d’on sigui, pot lluitar contra la indiferència davant un context indigne que ens interpel·la. Ella ho fa amb la poètica del seu art i se’n surt amb èxit.

Trivial