Paradise Lost (Lies unopened beside me)

Teatre | Dansa

informació obra


Companyia:
Lost Dog
Intèrprets:
Ben Duke
Direcció:
Ben Duke
Sinopsi:

Un clàssic de les lletres angleses i peça clau de la literatura universal, rellegit de manera libèrrima per una companyia que treballa amb els llenguatges més diversos, des del teatre i la dansa fins al circ i la narració oral.

Ben Duke, únic intèrpret, creador d’aquest espectacle i un dels fundadors de la companyia Lost Dog, es va formar en interpretació teatral a la Guildford School of Acting; en dansa, a la London Contemporary Dance School, i en literatura anglesa, a la Universitat de Newcastle. Aquí teniu, doncs, les tres potes que sostenen el seu treball artístic i, també, els elements principals que han donat origen a la versió del conegut poema èpic El paradís perdut, de John Milton, una producció que ara arriba al Grec Festival de Barcelona i que anticipa la versió de la mateixa obra que també ens presentarà en aquesta edició del Festival (tot i que en un muntatge força diferent) el director Andrés Lima.

Duke interpreta, poca broma, a Déu mateix, un ésser suprem que crea tot un món per pur avorriment i acaba veient com la seva obra se li escapa de les mans... El performer recrea, d’una manera extremament lliure, l’obra de Milton mitjançant les paraules, la música i el moviment, en un espectacle divertidíssim i d’una intel·ligència notable que ens presenta un Déu que és amant de Satanàs i uns àngels lluitadors que es passegen per la cuina del pis de disseny del Totpoderós. Escenes de la vida mateixa de l’intèrpret s’escolen en la representació, que ens parla de la Creació en majúscules, però que a la vegada fa referència a l’acte creatiu i sembla suggerir que tots som, d’alguna manera, déus maldestres de les nostres pròpies existències.

No és l’única revisió desacralitzadora d’un clàssic que ha creat Ben Duke amb Lost Dog. Entre la resta de creacions de la companyia, ens han presentat la seva visió d’uns Juliet & Romeo que no morien, sinó que s’escapaven a París i que el públic retrobava quan la flama de l’amor ja s’extingia; a més d’una perspectiva nova i sorprenent de l’obra de Dickens A Tale of Two Cities i, ja en forma de curtmetratge, In a Nutshell (2020, disponible a YouTube), un film que ha imaginat un futur terrorífic després de la pandèmia en el qual els teatres mai més no tornen a obrir les portes i esdevenen recintes buits la utilitat dels quals necessita ser explicada.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Paradise Lost (Lies unopened beside me)

23/07/2022

On being human (lucky for some)

per Alx Phillips

Some works are timeless. Not so this enjoyable if slightly uncomfortable revival of Paradise Lost (lies unopened beside me), a re-telling of the story of the biblical fall of humankind inspired by John Milton’s mammoth poem.

Paradise Lost is an epic poem in blank verse by the 17th-century English poet John Milton. Having gone blind in 1652, Milton wrote the books entirely through dictation. He also stumbled through its 12-books while mourning the death of his wife and the death of their infant daughter, and while suffering from a horribly painful inflammatory arthritis called gout. 

The production, performed by Ben Duke, recreates that dictated style with charm and command. Combining theatre, a kind of contemporary dance and a lot of props, God is placed in a human setting and portrayed as 'dad-like' in a Homer Simpson style, clumsy, bored, insecure, vulnerable, frightened but friendly and enjoying a beer.  

However, there are a number of leaps of faith required here, some deliberate and inherent to the original piece and some additional owing to its age. The theatre production dates to 2015, when it was met with acclaim. Even though it may seem not that long ago, this was the age before Brexit, before Trump, before Covid, before MeToo, before BLM, before cost of living crisis, mental health crisis, before boiling summers and this degree of wildfires. 

Then, an irreverent show about being God and about being human protagonised by a tall, white, straight (though there is a suggestion that God may be capable of pregnancy), handsome and (one assumes by the lingo, the references) upper middle class man would have raised certain demands for irony. These days with a greater awareness of the sheer number of those treated in a way less than human, it requires something more.