Fa un parell d’anys, quan la pandèmia encara mantenia tancats bona part dels teatres d’arreu del món i la incertesa sobre el futur escènic continuava ben viva, aquest meravellós actor i coreògraf que és Ben Duke va filmar un curtmetratge que porta com a títol “In a Nutshell “, i que podeu trobar fàcilment navegant per youtube. En el curt signat per Lost Dog ( el nom de la companyia codirigida per Duke) ,l’intèrpret seu a la butaca vermella d’un teatre buit. I tot adreçant-se als anònims espectadors que estiguin mirant les imatges enregistrades des d’un hipotètic futur que s’intueix molt proper , intenta explicar li a aquesta audiència invisible que no ha assistit mai a una representació escènica (les representacions escèniques ja han deixat d’existir) què dimonis suposava això d’anar al teatre. Fent ús d’un humor tocat de desolació més o menys encoberta , el curtmetratge de Duke transmet alhora aquella mena de nostàlgia que Adam, Eva i el mateix Llucifer devien sentir quan (cadascun d’ells, per culpa dels seus respectius pecats i badades) es van quedar sense la seva ració de paradís. I la gran ironia de tot plegat, és que el mateix creador del paradís va acabar tenint que renunciar a ell, i quedar-se contemplant com se li escapava de les mans el seu gran projecte paradisíac. Tot plegat, per culpa d’uns incontrolats àngels caiguts que abans de caure, potser van voler volar massa alt. I això que, en teoria, en aquest cas no és pot dir que Déu no s’ho va veure venir, perquè com Déu ho sap tot, sabia molt bé la que ens anava a caure a tots plegats... i ara, parlo ja en nom de tota la humanitat. Aquí tenim una altra bona gran ironia: un Déu que ho sap tot, crea un paradís al·lucinant, tot i saber que aquest està condemnat a tenir que baixar la persiana. I crea uns àngels seràfics, tot i saber que aquests voldran prendre-li el lloc de senyor omnipotent. I crea el nostre primer pare i la nostra primera mare , tot i saber que , per culpa d’una poma, aquests ens deixaran com a herència el pecat original, el dolor , la pèrdua i la mort. Però com Déu estava fet tot un liberal pel que es refereix a això de respectar el lliure albir de les seves creacions, deixa que tot enfili cap a un desastre que és el seu propi desastre, i que evidència el seu propi fracàs. Quin gran absurd!
I lúdicament absurdes , semblen també les observacions que fa Duke al curtmetratge , mentre intenta explicar li a l’invisible audiència com funcionaven les coses dins d’aquelles sales altrament conegudes com a teatres . Com era possible, que un grapat de persones s’animessin a seure en la foscor , amb els seus cossos situats a tocar dels cossos d’un grapat de desconeguts (si us plau!, sense mantenir ni les més mínimes distancies de seguretat!) , i a passar-se una més o menys llarga estona (que en segons quins espectacles, pot semblar una estona eterna) contemplant allò altre que feien els cossos d’un grapat d’intèrprets que es movien i xerraven, situats en un espai més o menys acotat al qual li havien posat el nom d’escenari?. Quina motivació podia tenir el públic , per animar-se a sortir de casa seva , agafar un transport públic d’aquells que no arriben mai o un cotxe d’aquells que no saps després on aparcar, i seure al costat d’algú que potser es passi l’estona tossint, o xerrant amb el seu veí, o consultant el mòbil , o...? Cert: mirat així, també el ja inexistent teatre del qual ens parla el curtmetratge , pot semblar un paradís perdut ben imperfecte. Però alhora, quanta nostàlgia li provocava al déu Duke, aquell paradís perdut! I és que , quan de teatre es tracta, qui pot negar que per una estona, la persona que actua, es pot sentir com un déu o una deessa ? Però si et falta el públic, el miratge desapareix. Llavors, ja no hi ha forma de sentir-se un esser diví. I alguna cosa d’això ( o més ben dit: això exactament) és el que els hi passa també als altres deus, els que creuen ser-ho de debò: sense nosaltres, no serien ningú .Quelcom que també es fa patent , a l’espectacle de Duke.
Per sort, Duke , ha pogut tornar a recuperar el seu teatral paradís imperfecte, que és també una mica el nostre. I ha pogut tornar a ficar-se sota la pell de Déu , com ho ve fent des que aquest monòleg d’èxit aclaparador es va poder veure per primer cop al festival d’Edimburg l’any 2015. Tot i que Duke, no en té prou amb Déu: també es transforma en la seva satànica nèmesi, l’àngel caigut en cap, el líder de la rebel·lió. I alhora ( i després d’haver buscat pel paradís una pudorosa però alhora impúdica fulla de parra capaç de cobrir-li les vergonyes), se’ns presenta com el pare Adam, a qui Déu li pren una costella per tal de donar-li forma a una mare Eva incapaç de diferenciar la serp temptadora que t’incita o mossegar la poma prohibida d’un pobre mitjó titella. Aquí tenim, doncs, als gran protagonistes d’aquest veritable cim de la literatura anglesa publicat l’any 1667 que és “El paradís perdut” de John Milton. Però, certament, se’ns presenten aquest cop amb una aparença ben diferent a la imaginada pel poeta cec. I és que Milton havia perdut ja la vista, quan es va posar a memoritzar i dictar aquest monumental poema èpic marcat també per altres ben doloroses i dramàtiques pèrdues personals. Però Duke, després de descobrir-nos que la primera creació divina va ser una cadira (quelcom comprensible; si t’has animat a crear tot l’univers, millor fer-ho còmodament segut) , ens proposa alhora llegir el subtext del poema, i situar-lo en aquella mena de context quotidià en el qual , l’èpica ,té poca cosa a fer. De fet, donar-li un bany de realitat quotidiana a les creacions mítiques de la cultura anglosaxona, sembla ser un dels objectius encoberts de l’amic Ben; no fa massa, va presentar una versió de “Romeu i Julieta” en la qual els dos apassionants adolescents havien eludit el suïcidi. I s’havien transformat en un avorrit matrimoni de mitja edat que porta als nostres dies una vida ben rutinària, i n’està ben tip del rol que els hi ha assignat la història per culpa del gran Willy. Doncs bé: si Willy era i segueix sent gran, qui pot negar que el nostre Creador (així, amb majúscula ), supera de bon tros la seva grandària i la de qualsevol altre d’aquests mortals que ( a diferència del pare diví) ,no deixaran mai de ser-ho per molt que s’hagin convertit en personatges culturalment immortals?
Sovint, es parla de la solitud de la ment creadora, enfrontada a la pàgina en blanc que ha d’acabar donant-li forma a la seva creació. Doncs, us imagineu solitud més radical que la del pare creador de tot plegat ? “No és bo que l’home estigui sol”, diu La Bíblia que va dir Déu, abans de decidir-se a buscar-li parella a Adam. Però, qui pensa en la solitud del bon Déu? Quant de temps fa que no té una cita com déu mana? De fet, donada la seva condició primigènia, cal imaginar que no n’ha tingut mai cap. I amb aquests antecedents ( que tan mal paper ferien en el perfil de qualsevol usuari de Tinder o de Grindr), d’on pot treure la gosadia necessària per tal d’apropar-se a una de els seves criatures, i fer-li alguna mena de proposició més o menys sentimental? Però el cas és que el Déu de Duke, ja fa temps que sent pessigolles cada cop que pensa en el molt decidit Llucifer : el que li falta ara, és tenir prou valor com per acostar-se a ell en un bar de copes, i demanar-li el número de telèfon. Sí, amics i amigues: tot va començar així. Tot va començar el dia que Déu va donar el primer pas, i va tenir aquell primer contacte íntim amb sa satànica majestat ( com dirien els Rolling Stones, encara que el Déu de Duke tingui me´s tirada per Janis Joplin) que va derivar en una llarga temporada de bona convivència quotidiana. Però ja se sap com són els creadors. Passat un temps, Déu va voler augmentar la família; quelcom que no formava per a res part dels plans de Lluci. I aquí, és on entra en escena la criatura tan desitjada per un i tan poc desitjada per l’altre: aquí tenim a Jesuscrist Superstar en persona, quan encara no és cap Superstar, i no passa de ser un marrec un xic emprenyador. Duke, fent us de la seva carismàtica presència , la seva notable dicció, i els seus rics recursos gestuals i coreogràfics, converteix la gran rebel·lió les conseqüències de la qual, encara ara estem pagant, en un assumpte domèstic. I fent això, lluny de desvirtuar Milton, ens n’ofereix una nova perspectiva del seu tan seminal poema. Per molta èpica que hi fiquis de per mig, i com sabien molt bé tants els deus grecs com els encarregats de perpetuar els fonaments de la seva mitologia, al cap i a la fi, tot s’acaba reduInt a aquest àmbit domèstic i als conflictes que origina, perquè, com sabem també ,al cap i a la fi, aquestes divinitats estan construïdes a imatge nostra, i a semblança nostra. Reconèixer això, es sotmetre’s a la pluja de realitat que , al muntatge de Duke, deixa de ser una pluja metafòrica per convertir-se en el seu tram final en una pluja real. Donant-li la volta a allò que el novel·lista Nikos Kazantzakis i el cineasta Martin Scorsese ens van mostrar a “L’última temptació de Crist”, Duke ens presenta la que hagués pogut ser l’última temptació d’un Déu pare que, davant del patiment del fill, està ben decidit a oblidar-se del sacrifici destinat a redimir la humanitat, i salvar la vida de Jesús. Fins aquí em arribat . Però arribats a aqeust punt, i posant a la balança la vida d’un fill o la redempció de la humanitat, la vida del mano és la que pesa molt mes. El problema és que tampoc els déus, es poden lliurar dels compromisos adquirits. Una idea que Duke introdueix amb la mateixa aparent lleugeresa amb la qual ens ha mostrat abans aquest paradís d’estar per casa més proper a la comèdia que a la transcendència .L’habilitat del creador (aquest cop en minúscula), consisteix precisament en divertir-nos durant una bona estona, i acabar posant-se brillantment transcendent quan ja no t’ho esperes, i sense forçar mai la maquinaria ni fer aparèixer cap efecte “Deus et machina” (quan més els necessites , ni Déu pot comptar amb ells) per tal de deixar-nos bocabadats. I malgrat tot, aquest ésser moll i sotmès al perill d’agafar una bona pulmonia en el qual s’ha acabat transformant Duke després del xàfec que li ha caigut damunt , ens diu quelcom sobre la fragilitat humana i la desesperada recerca dels deus que tampoc està tan lluny de l’èpica teològica de Milton...encara que Duke s’hagi després de qualsevol intenció teològica, i opti pel brillant divertiment farcit de quotidianitat.
