Paraíso de los negros. Cia Maria Pagés

informació obra



Companyia:
María Pagés Compañía
Sinopsi:

El mite de la caverna, El carro alatNorma i Nigger Heaven (El paraíso de los negros), una novel·la de Carl Van Vechten que forma part de l’anomenat Renaixement de Harlem (un moviment que va mostrar la riquesa de les arts de la comunitat negra a la Nova York dels anys vint del segle passat), són, de fet, la saba o la sang, com preferiu, de l’espectacle. I és que aquestes i altres creacions literàries constitueixen el substrat del muntatge dirigit a quatre mans per la bailaora i coreògrafa María Pagés i l’escriptor marroquí El Arbi El Harti. Hi ressona una negritud que els artistes fan servir per parlar sobre els conflictes d’una humanitat que és víctima de la seva pròpia asimetria. Bailecante, música i dramatúrgia es conjuguen per explorar en escena els límits de la naturalesa humana, les fronteres i amenaces, físiques o simbòliques, que generen violència en la consciència humana i que ens presenten l’Altre no com una extensió del propi desig, sinó com a enemic, allunyant-nos així de l’equilibri i de la felicitat. Arrítmies, anomalies, desordre... Són elements ben presents en un espectacle que, precisament, busca l’equilibri i l’harmonia, però que fa servir aquests recursos per reflectir en escena l’angoixa existencial que tots experimentem i que ens generen aquesta mena de “confinaments” interiors que ens allunyen dels altres. De fet, Paraíso de los negros seria, després d’Una oda al tiempo (2018), la segona part d’una trilogia coreogràfica amb la qual María Pagés parla sobre les ombres i la decadència que planen sobre la humanitat.

És una nova creació de la sevillana María Pagés, una artista flamenca amb una consolidada reputació internacional. Va obtenir el Premio Nacional de Danza l’any 2002 i la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes el 2014. L’any 1990 va crear la seva pròpia companyia, amb la qual ha donat a conèixer la seva concepció del flamenc, en què els aspectes més tradicionals del gènere s’aborden des de la contemporaneïtat, sense por al mestissatge de llenguatges artístics i amb el màxim compromís amb el món en el qual vivim. I és que, com ella diu, la modernitat no és sinó la tradició en moviment.

Crítica: Paraíso de los negros. Cia Maria Pagés

15/07/2021

Un valor segur, una peça amb interrogants

per Jordi Bordes

Maria Pagés, com Sílvia Pérez Cruz (Género imposible) fa uns pocs dies té una parroquia fidel a Barcelona. Les dues se l’han guanyada perquè han demostrat tenir un talent personal i una generositat extrema a l'escenari. Pagés, amb els seus moviments de braços que semblen molins de vent quixotescos, remet a les línies infinites de la bona dansa contemporània i l’arquitectura més destil·lada. Amb la pandèmia, ha optat per repetir amb un espectacle de solo només compartint-ho amb un equip de músics. Una peça que pot recordar a l'Entremos en el jardín de l'any passat al Fesutval de Peralada. El seu cos, llarg i cenyit a un vestuari que li deixa lliure els avantbraços fins al colzes i sovint amb un degradat de color que va del negre als colors terrossos. Ara, llegidora apassionada juntament amb la seva parella artística i de vida El Arbi El Hartii, s’han desgranat alguns versos de Lorca (Norma y paraíso de los negros) i de Carl Van Vechten que donen veu a testimonis arraconats en la Nova York del poeta, com ho eren els gitanos en la seva Andalusia de cacics.

L’ofici amb una l·luminació que sempre projecta des del darrere de les fileres de cadenes que empresona als artistes a l’escenari mostra diagonals, retallables zenitals i filtres que pinten la pedrera. Suggerent forma de canviar l'espai (i amb mínims moviments del cor i d'algun banc o cadira. S’hi suma un so que va de la percussió de les caixes i les palmes al plany del violí i violoncel. I, evidentment, el cante i la guitarra, ànima de l’expressió sonora flamenca.


En aquest paisatge, tot és possible, però no tot queda sempre ben argumentat. En aquest sentit, el recital que presenten com un cant al misteri de la caverna (que quan es resol un dilema n’apareix un altre fins a una canvi de pantalla continu) és una possible lectura; la de l’al·legat a la població negra, en podria ser una altra. Pagés és artista i tot el que balla, sempre honestament, emociona i commou. Però a vegades el fil dramatúrgic està més ben armat, que no pas ara. La peça funciona. El final (que no desvetllem) és un bon cop d’efecte. Però el viatge de l’espectador és d’autoconsum, sense uns mínims vímets que insinuin, que llancin mirades i versos que s’emmirallin en l’espectador. En el camí de 'abstracte baixar al concret puntualment es fa imprescindible.