París

Teatre

informació obra


Text:
Paul Berrondo, Les Cot, Joan Lluís Bozzo
Composició musical:
Óscar Peñarroya, Òscar Roig
Direcció Musical:
Óscar Peñarroya
Interpretació musical:
Óscar Peñarroya
Intèrprets:
Mar Maestu, Maria Viñas, Elia Corral
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Jose Novoa
Coreografia:
Fàtima Camps Trepat
Sinopsi:

Tres amigues i un cotxe surten de Barcelona cap a París.
Una vol ser mare i les altres dues l'hauran d'acompanyar a contracor a que es trobi amb el seu semental, per un pacte d'infantesa.
Un viatge contra rellotge que obliga les tres protagonistes a enfrontar-se amb elles mateixes, els seus fantasmes i les seves pors.
L'humor serà tan protagonista com elles i aquest road teatre es convertirà en una comèdia negra musical, plena de realisme màgic, amb tota la força que li ofereix la música en directe a tres veus.
L'amistat, els somnis, tres veus que et parlen, els errors, el sexe, la paleodieta... tot això i més és... PARÍS.

Crítica: París

04/01/2019

Comèdia musical sense ambició. Divertida però que coixeja de ritme

per Jordi Bordes

La companyia Les Cot han presentat el musical París dins de la primera edició del Festie, al Barts, després de fer una extensa temporada al Teatre Almeria. És evident que la peça no té massa ambició, que busca divertir amb un argument un punt pocasolta però que va teixint tòpics que els saben extreure una bona dosi de comicitat. L'espai i la interpretació és, probablement, el que millor aguanta la mirada crítica. Tres amigues de la infància ho deixen tot cada cop que alguna d'elles els hi demana un favor vital. Ho feien des de menudes i,ara, entrades als 30, ho mantenen quasi per inèrcia, sense saber si encara són amigues inseparables. 

Paul Berrondo ha onstruït un argument que podria ser una road movie de dissabte per la tarda. Hi ha anat afegint elements màgics o absolutament patilleros, sense manies. Això li dona una frescor que és de celebrar. Potser la pega està en voler insistir en els passatges musicals Són un bon acompanyant però les tornades es fan excessives i perden el ritme, un element que no es pot renunciar de cap de les maneres si es vol presentar un divertiment  distret. La peripècia és grotescament divertida i fa inútil haver-se de preguntar per les incoherències del comportament dels personatges iu la situació. Les tres noies pugen al Mini intel·ligent (amb un siri conductor, pràcticament, en Wilson) i decideixen fer una escapada a París. És una exigència d'una d'elles. En el despropòsit hi ha punts d'amargor, de profunditat (la dificultat de tenir descendència d'una d'elles i la facilitat d'embarassar-se de penalti d'una altra, per exemple). Probablement, hi ha flaixbacks i  pensaments íntims que sòn ímputs per construir els personatges però que no caldria exposar-los al públic (a favor de donar ritme a la peça), o deixar-los apuntats. Perquè al públic li agrada descobri les raons però prefereix intuir-los més que se'ls hi aboqui de manera evident i massa reiterativa.

París és un viatge a través de l'amistat. Un cant a la vida, a ser valentes i a descobrir quin és el motor vital que ompla més l'esperit. I aixó sí que és una alenada fresca d'agrair.

Trivial