Parlàvem d'un somni

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Jordi Coca
Intèrprets:
Anna Güell, Òscar Intente, Amer Kabbani
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Escenografia:
Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Ajudantia de direcció:
Cristina Raventós
Autoria:
Amer Kabbani
Sinopsi:

L’any 1984, el periodista Xavier Febrés iniciava la col·lecció de Diàlegs a Barcelona convidant Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall a passejar per la ciutat comtal, mentre reflexionaven sobre els seus lligams afectius amb Barcelona i sobre el model de ciutat que els agradaria desenvolupar-hi.
Més d’un quart de segle després de l’encontre entre l’escriptora —que aleshores era regidora de Cultura— i el jove alcalde, aquella conversa es revela com un document d’excepcional interès a l’hora d’abordar alguns dels principals debats ciutadans de la nostra actualitat.

Crítica: Parlàvem d'un somni

21/11/2017

Dues ànimes contagioses però situació política poc contrastada

per Jordi Bordes

Molt bona idea aquesta de tornar a convocar el Pasqual Maragall acabat de guanyar les seves primeres eleccions, en plena  estratègia per acollir els Jocs Olímpics del 1992 i la Maria Aurèlia Capmany, provocadorament sorneguera però amb línies vermelles que l'edat i la memória li impedien traspassar. Si ja era suggerent quan va arrencar el projecte, molt abans del canvi de posicions de l'històric i hegemònic PSC a Catalunya, ara és molt més intrigant. Perquè és evident que la discussió de la relació de Catalunya amb espanya al 2017 no pot ser la mateixa que la dels anys 80, quan s'estava projectant un somni, veient les ampolles mig plenes de la política.

La llàstima és que, tot i el fi treball (gens cridat ni caricatiritzat) d'Anna Güell i Òscar Intente i d'una dramatúrgia que mira de trencar la distància temporal, la dramatúrgia no tensa prou el conflicte. Jordi Coca va ser llest quan va voler introduir elements més enllà de la conversa transcrita per Xavier Fer´res. Això el permetia que els personatges guanyessin matisos i que, per tant, les  posicions fossin més tibades. Però, en realitat, tot acaba amb una cordial picabaralla per servir vi o Coca-Cola. Tampoc s'ha volgut destacar de l'hemeroteca de manera evident el canvi de posicionament del PSC en la relació amb el PSOE (la recentralització estatal actual) ha  abduït  i uniformat un discurs que, als anys 80, havia de respirar molt més lliure, sense les costures que obliguen a una obediència quasi canònica de partit. Aquest Parlàvem d'un somni busca una teatralitat amable quan el que s'esperava és que piqués en el desengany polític actual. 

El salt generacional evident, la coincidència de l'avi Maragall que els reuneix en una Oda a Espanya que interpreten de manera oposada tindria un tercer estadi molt atractiu si hi hagués una tercera veu, des de l'actualitat que anés citant els canvis de programes electorals: com el somni es va anar rebaixant d'ambició, posant aigua al vi. Més o menys, com la promesa d'aquell Estatut del 2006 que, a pesar de tots els tràngols va arribar esquifit fins a la clatellada del Constitucional.