Parlàvem d'un somni

informació obra



Dramatúrgia:
Jordi Coca
Intèrprets:
Anna Güell, Òscar Intente, Amer Kabbani
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Escenografia:
Jose Novoa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Ajudant de direcció:
Cristina Raventós
Autor:
Amer Kabbani
Sinopsi:

L’any 1984, el periodista Xavier Febrés iniciava la col·lecció de Diàlegs a Barcelona convidant Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall a passejar per la ciutat comtal, mentre reflexionaven sobre els seus lligams afectius amb Barcelona i sobre el model de ciutat que els agradaria desenvolupar-hi.
Més d’un quart de segle després de l’encontre entre l’escriptora —que aleshores era regidora de Cultura— i el jove alcalde, aquella conversa es revela com un document d’excepcional interès a l’hora d’abordar alguns dels principals debats ciutadans de la nostra actualitat.

Crítica: Parlàvem d'un somni

23/11/2017

Maragall i Capmany generen un debat polític d'altura, però un debat escènic un xic impostat i mancat de força

per Ramon Oliver

Evidentment, la nit d’estrena d’una proposta com aquesta, no podia semblar-se pas  a la nit d’estrena de qualsevol altre  espectacle. Més encara, si tenim en compte que el lamentable costum de no deixar-se caure massa pels teatres de la nostra ciutat- tan arrelat pel que fa la nostra classe política- no ha fet més que aguditzar-se en els temps que corren. Però si el que ens espera a l’escenari és un viatge pel túnel del temps capaç de fer-nos compartir una estona amb l’alcalde Pasqual Maragall i la regidora de cultura Maria Aurèlia Capmany, i assistir a les saboroses converses que van mantenir al seu moment al voltant del model de ciutat que més li escau a Barcelona, del paper que per a bé o per a mal ha jugat la burgesia al llarg del temps en el teixit social i el desenvolupament cultural de la ciutat, o de l’aposta per uns jocs olímpics destinats a projectar internacionalment la imatge i l’energia de la capital de Catalunya com mai abans havia passat  , la cosa ja canvia.

Tenir darrera teu ( literalment; tots tres eren seguts a la fila que em quedava a l’esquena ) a Xavier Trias, a Ada Colau i al mateix Pasqual Maragall ( que va arribar just quan els llums de sala eren a punt d’apagar-se i va marxar quan portàvem aproximadament dos terços de funció ) és quelcom que, a banda del que pugui fer pensar a alguns dels implicats, et fa pensar a tu mateix. Quan escoltes els debats que mantenen a l’escenari  el senyor alcalde i la seva regidora, quan comproves el nivell en el qual es mou aquest debat , i quan tens en compte el llegat que tots dos  ens van deixar , resulta inevitable caure en el tòpic. I pensar que, pel que fa a la salut de Barcelona i  a la seva inquietud cultural, gairebé qualsevol temps passat més o menys recent, ha estat millor ( fins i tot, molt millor) que el temps present.

En qualsevol cas, s’estigui i no d’acord amb el que acabo de dir, el cert és que  el màxim sentit que té una proposta com aquesta, és precisament el d’obrir debat i reflexió, encetar si cal la polèmica, veure fins a quin punt les dinàmiques de llavors són aplicables a les perspectives del present i el futur de la ciutat, comparar models, enriquir conceptes sobre el que ha de ser o no ha de ser una ciutat com Barcelona.

Però tot això, ho ha de fer donant-li al material una consistència escènica que trobo a faltar en la proposta de Coca. Una proposta defensada molt correctament pels seus dos intèrprets, saludablement entestats en donar-li a la trobada un aire de distesa informalitat que, per contra, el que diuen no transmet. I és que en el que diuen i en la forma com ho diuen, es noten massa les costures del patchwork forçat, els diàlegs amb un punt no creïble derivat del desig de donar a l’espectador una informació que els dos personatges ja tenen ( per tant , mai es dirien l’un a l’altre les coses obvies que de vegades es diuen), els punts morts que entren en la repetició, la manca d’una dramatúrgia capaç de crear una certa tensió al voltant del discurs. Tot i que, insisteixo, aquest, sigui saborós, i digne de ser examinat atentament per les nostres actuals autoritats municipals.