Evidentment, la nit d’estrena d’una proposta com aquesta, no podia semblar-se
pas a la nit d’estrena de qualsevol
altre espectacle. Més encara, si tenim
en compte que el lamentable costum de no deixar-se caure massa pels teatres de
la nostra ciutat- tan arrelat pel que fa la nostra classe política- no ha fet
més que aguditzar-se en els temps que corren. Però si el que ens espera a
l’escenari és un viatge pel túnel del temps capaç de fer-nos compartir una
estona amb l’alcalde Pasqual Maragall i la regidora de cultura Maria Aurèlia
Capmany, i assistir a les saboroses converses que van mantenir al seu moment al
voltant del model de ciutat que més li escau a Barcelona, del paper que per a
bé o per a mal ha jugat la burgesia al llarg del temps en el teixit social i el
desenvolupament cultural de la ciutat, o de l’aposta per uns jocs olímpics
destinats a projectar internacionalment la imatge i l’energia de la capital de
Catalunya com mai abans havia passat ,
la cosa ja canvia.
Tenir darrera teu ( literalment; tots tres
eren seguts a la fila que em quedava a l’esquena ) a Xavier Trias, a Ada Colau
i al mateix Pasqual Maragall ( que va arribar just quan els llums de sala eren
a punt d’apagar-se i va marxar quan portàvem aproximadament dos terços de
funció ) és quelcom que, a banda del que pugui fer pensar a alguns dels implicats,
et fa pensar a tu mateix. Quan escoltes els debats que mantenen a l’escenari el senyor alcalde i la seva regidora, quan
comproves el nivell en el qual es mou aquest debat , i quan tens en compte el
llegat que tots dos ens van deixar ,
resulta inevitable caure en el tòpic. I pensar que, pel que fa a la salut de
Barcelona i a la seva inquietud
cultural, gairebé qualsevol temps passat més o menys recent, ha estat millor (
fins i tot, molt millor) que el temps present.
En qualsevol cas, s’estigui i no d’acord amb
el que acabo de dir, el cert és que el
màxim sentit que té una proposta com aquesta, és precisament el d’obrir debat i
reflexió, encetar si cal la polèmica, veure fins a quin punt les dinàmiques de
llavors són aplicables a les perspectives del present i el futur de la ciutat, comparar
models, enriquir conceptes sobre el que ha de ser o no ha de ser una ciutat com
Barcelona.
Però tot això, ho ha de fer donant-li al
material una consistència escènica que trobo a faltar en la proposta de Coca.
Una proposta defensada molt correctament pels seus dos intèrprets,
saludablement entestats en donar-li a la trobada un aire de distesa
informalitat que, per contra, el que diuen no transmet. I és que en el que
diuen i en la forma com ho diuen, es noten massa les costures del patchwork
forçat, els diàlegs amb un punt no creïble derivat del desig de donar a
l’espectador una informació que els dos personatges ja tenen ( per tant , mai
es dirien l’un a l’altre les coses obvies que de vegades es diuen), els punts
morts que entren en la repetició, la manca d’una dramatúrgia capaç de crear una
certa tensió al voltant del discurs. Tot i que, insisteixo, aquest, sigui
saborós, i digne de ser examinat atentament per les nostres actuals autoritats
municipals.
