És inevitable. Els espectadors busquen a poc a poc, a manera que avança la conversa de la representació, les coincidències físiques de caracterització dels dos personatges. El mite és el mite. I al final, les troben. L'actor Òscar Intente és cada vegada més el pensador i il·luminat Pasqual Maragall. I l'actriu Anna Güell es va empeltant cada vegada més de la característica murrieria de Maria Aurèlia Capmany.
Posar sobre l'escenari dues personalitats contemporànies i la seva veu té el risc de mostrar-ne una imatge distorsionada que els que els han conegut més o menys de prop podrien detectar de seguida. Però l'escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) —coneixedor de primera mà dels dos protagonistes— ha fet un treball d'orfebreria que va més enllà del simple interès de retrobar la conversa que el 1983, el periodista Xavier Febrés va recollir en el primer volum de la sèrie «Diàlegs a Barcelona» entre el jove alcalde Pasqual Maragall i la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Una conversa entre una marassa que només tenia seixanta-cinc anys carregada d'optimisma crític i un jove polític amb miratge de futur que en tenia quaranta-dos.
Jordi Coca ha extret el millor de la conversa escrita —que ara precisament s'ha reeditat— i hi ha afegit algunes altres declaracions dels dos personatges, a més de les respostes d'una entrevista que va mantenir amb l'escriptora. Es tracta, doncs, d'una reelaboració dels «Diàlegs a Barcelona» que no només pot interessar als que han viscut el trasbals urbanístic i cultural de la ciutat de Barcelona dels últims trenta anys sinó que va molt més enllà i es transforma en un cara a cara intel·lectual amb acords i discrepàncies d'alta volada tot i que sembla que es mantinguin a ras de terra, entre copa i copa de vi negre i les caliquenyes de la Maria Aurèlia Capmany... abans no arriba —al cap d'una hora i tres quarts— la cobejada Coca-cola que demana insistentment Pasqual Maragall.
El repàs és el testimoni d'un temps i... anava a dir d'un país. Però no. Aquí cal dir, d'un temps i d'una ciutat. Perquè per a Pasqual Maragall el país no seria res si la ciutat —i es refereix a Barcelona— no existís amb tota la seva força dinàmica, artística, creativa i cultural. Esclar que també hi ha el petit poble de Bot, a la Terra Alta —diu Maria Aurèlia Capmany— on un dia va descobrir que en segons quines qüestions, la seva gent pensava igual que si fos de Barcelona. Catalunya no és latifundista. D'aquí ve la constant revolta obrera.
Hi ha qui potser es pot pensar que Òscar Intente i Anna Güell es limiten a «llegir» el que diu el llibret de «Diàlegs a Barcelona». Cal fer saber que no és així. «Parlàvem d'un somni» té personalitat dramatúrgica pròpia i aporta un d'aquells testimonis literaris que enriqueixen qualsevol cultura. Els dos intèrprets van desgranant totes les qüestions que més els preocupen, sense pressa, amb calma —pauses teatrals per guanyar el tempo, música de Bach, remor de mar de fons com una crida, calidesa d'il·luminació, efectes gairebé imperceptibles que parlen poèticament— en una trobada de ficció al pis del carrer Mallorca on vivien Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover abans d'embolicar-se en la compra hipotecada d'un dels pisos nobles de la recuperada Plaça Reial —cau idí·lic d'Oriol Bohigas o Lluís Llach, entre altres.
I així van apareixent, com en un somni, l'obertura al mar, les rondes, uns hipotètics Jocs Olímpics... Però també la reconstrucció d'una cultura que no oblidi els orígens: la rebotiga de la família de Maria Aurèlia, la Rambla, l'Institut Escola, les novel·les de l'autora, el teatre de l'Adrià Gual, Salvador Espriu, Josep Pla, i el pòsit burgès dels Maragall en la persona del nét del poeta. Dos mons, dues vides, dues maneres de veure el futur, entre el pragmatisme i el dubte («¿I el Samaranch quin paper hi juga en tot això que farem...?», diu repetides vegades, Maria Aurèlia Capmany.)
Trenta-cinc anys després, els projectes, les frustracions i els desitjos de Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany tenen la força —i l'avantatge per als espectadors— de saber que s'han complert. Però molts altres —les desavinences amb el govern espanyol, per exemple— ressonen com si fossin d'avui mateix. I això és el que fa que «Parlàvem d'un somni» no caigui mai en la nostàlgia i en canvi es guanyi un lloc privilegiat en la dramatúrgia d'aquesta i de futures generacions. (...)
