Més d’un, en veure el títol de l’obra, haurà
pensat que reia referència a Dolores Ibárruri. Doncs no, l’últim espectacle de La
Veronal no està inspirat en la dirigent del Partit Comunista Espanyol, fet que
hauria sigut molt xocant, sinó a donar la visió d’un planeta on els essers humans
han perdut la facultat d’experimentar sentiments. Homes i dones, que s’han convertit en robots, executen
feines quotidianes i d’altres més
esperpèntiques, accions que tenen lloc en un sinistre ambient virtual. D’aquesta
manera, i com ja hem pogut percebre en anteriors muntatges, Marcos Morau i els seus col·laboradors tenen
un imaginari en el qual conviuen mons reals i onírics, fet que dona joc a unes
propostes de contingut arriscat i a unes posades en escena de nivell molt
exigent.
Si en anteriors muntatges el concepte podria ser, per
exemple, mostrar diverses formes de mirar que té l’ésser humà, o exposar el mal
en diferents vessants, per citar-ne dos, a Pasionaria
la història parla de sentiments, però, amb encert, ho fa des de l’absència
de les emocions, que han estat engolides per un univers gèlid i distant.
Aquest món deshumanitzat, individualista, robòtic, encaixa
perfectament amb l’estil coreogràfic de Morau i dels seus ballarins. Un
llenguatge que ells han batejat com Kova i que està ple de codis que la
companyia duen en una constant evolució. El gest espasmòdic, desarticulat, robòtic, que dona individualitat
a les extremitats corporals, si bé grinyolava o no acabava d’encaixar amb el contingut
d’anteriors espectacles, a Pasionaria li va com anell al dit. I aquest és un dels
encerts de l’obra: l’encaix entre allò que s’explica i com s’explica, és òptim.
En un racó situat al final d’una solemne escala té lloc bona
part de l’acció d’uns éssers inquietants;
homes i dones, amb màscares o sense, que baixen i pugen, entre rígids i altius,
per uns graons que es tornen còmplices o obstacles de les seves intencions.
L’atmosfera va agafant un to asfixiant i es converteix en
presagi d’imatges perverses i quasi terrorífiques. Llums de llanternes van a la
caça de víctimes, fluorescents intermitents pinzellen ombres funestes, telèfons i aspiradores que transcriuen i
xuclen sorolls indesxifrables, caixes que amaguen o són amagades, un nino-nadó que és compartit sense saber amb quina
finalitat, són alguns dels elements que conviuen amb aquestes màquines, amb
aquests robots que només a través d’un gran finestral poden observar un món
potser conegut i enyorat, on la poesia es fa palesa a través de la lluna, d’esponjosos
núvols i de pluja d’estrelles. Imatges
que commouen per la seva bellesa plàstica.
És evident que Pasionaria
convida a una reflexió sobre cap on ens porta la tecnologia i el bombardeig d’imatges
que consumim diàriament incapaços de digerir. Una tecnologia, però, que, per altra banda, permet
crear ambients hipnòtics com els que genera La Veronal amb tot el seu equip de col·laboradors.
Tots vitals perquè aquest puzle encaixi, si bé són els ballarins Àngela Boix,
Jon López; Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez i Sau Ching
Wong qui mereixen més reconeixement, per la seva participació en la creació del
moviment i per una interpretació exultant.
