Pasionaria

Dansa

informació obra


Coreografia:
Marcos Morau
Intèrprets:
Àngela Boix, Jon López, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez, Sau Ching Wong
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Silvia Delagneau
So:
Juan Cristóbal Saavedra
Vídeo:
Joan Rodon
Il·luminació:
Bernat Jansà
Sinopsi:

Els esforços de la humanitat durant els últims anys han aconseguit portar-nos  fins aquell lloc que coneixem amb el nom de “progrés”. És un planeta al qual podríem batejar amb el nom de Pasionaria, un espai on viuen éssers humans iguals a nosaltres, o gairebé. Han estat dissenyats per imitar-nos, només que han perdut la capacitat d’apassionar-se, perquè són artefactes tecnològics que formen un paisatge artificial, net i asèptic, però absolutament mancat... d’humanitat. 

És com, veient el present i mirant cap a on anem, han imaginat el futur els integrants de La Veronal, un futur en el qual ni tan sols aspirem a adonar-nos que som vius. Hem renunciat al dolor i a la passió i ja no hi ha res que ens diferenciï dels robots o de les estàtues. De debò que encara som vius?

Una mirada crítica al món que vindrà en el qual l’individualisme i la covardia moral són valors a l’alça. És aquest, el futur que volem? Ens convida a pensar-hi una formació creada el 2005 per Marcos Morau i que és una de les joves companyies que en els últims anys han assolit més projecció nacional i internacional. Entre les seves darreres creacions, hi ha espectacles com Manolita Chen (vist al Beijing Dance Theatre), Tundra o Rothko Chapel.

Finalista a espectacle de dansa dels Premis de la Crítica 2018

Finalista a coreografia dels Premis de la Crítica 2018


Crítica: Pasionaria

28/07/2018

No comfort zone

per Elisa Díez

(...)

Lo más significativo del montaje es el cambio de rumbo en cuanto a movimiento (que desde la distancia podría recordar a Peeping Tom). Sí, La Veronal abandona su zona de comfort y se atreve a proponer una dramaturgia más compleja que las que había desarrollado hasta la fecha. Y aunque a la salida de la sala algunos no veían la conexión, no observaban una historia completa, el espectáculo nos lleva por caminos llenos de crítica a la sociedad actual y acaba con una profunda reflexión muy humana a la par que terrorífica.

(...)

La escenografía de Max Graenzel juega una mala pasada al montaje, da la sensación de cuadro pintado y frustra el movimiento y el ritmo del montaje.  Todo lo contrario que uno de los puntos donde Pasionaria sale reforzada, el diseño de sonido de Juan Cristobal Saavedra que ayuda a romper con ciertas partes excesivamente monótonas de la pieza.

Aplausos más que merecidos a los que se arriesgan y buscan nuevos caminos sin abandonar (Del todo) aquello que les han caracterizado. Conformarse es siempre el drama más apocalíptico que sufren las artes escénicas actuales. Y que alguien se salga de la norma es para gritar, ¡salvados!