Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ.
Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino.
No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista.
Tampoc es pot prescindir del toc màgic que hi ha imprès el director Roberto G. Alonso, no pas coreogràfic com podria semblar per la seva especialitat, sinó per la mesurada dissecció d'humor i tragèdia reclosa en el fons del cor. I encara hi ha en el joc una matisada il·luminació que ofereix moments espectaculars —de més mèrit en una sala petita— quan el vell pallasso fa el seu últim número i el seu rostre enfarinat, a través de la contraclaror, mostra la fragilitat de l'artista de circ.
El duet format pel veterà actor Jordi Banacolocha —s'acosta als setanta anys dempeus als escenaris!— i el jove Adrian Grösser —acabat de sortir de «Romeu i Julieta» amb David Selvas, Poliorama, i una de les recordades cares de la sèrie «Merlí»— ofereix, a més d'unes fugaces peces musicals acompanyat de guitarra, una de les interpretacions més sensibles d'entre les que posen cara a cara dues generacions d'actors tan distanciades en el temps i en l'experiència escènica.
Però això no impedeix que els dos creïn un clímax que va “in crescendo” a manera que el xantatge del vell pallasso que no es vol sentir abandonat pressiona l'impuls del jove clown per empènyer encara més la seva fugida.
L'autor Fèlix Herzog fa que la trama —uns setanta minuts a tot estirar— vagi arrossegant els espectadors cap a un desenllaç que si bé pot semblar previsible no ho és tant pel tomb de sorpresa que amaga la relació de Francesco amb Dàrius, a qui, a més de cridar-lo amb el malnom de Pazzo, anomena també nebot, afillat, acollit o fill... Deixem que siguin els espectadors els que sàpiguen el perquè. (...)
