“El major espectacle del món”. Així ha estat definit sovint tot allò que passa sota la carpa d’un circ. Aquest és per cert també el títol d’un oscaritzat film de Cecil B. De Mille que aquests dies viu una renovada actualitat, perquè Steven Spielberg li ret un sentit homenatge a la seva molt autobiogràfica nova pel·lícula “Los Fabelman”, i el situa fins i tot com el punt de partida de la seva pròpia passió cinèfila. Doncs bé: contemplant la decadent i malmesa carpa de circ en la qual intenten sobreviure dia a dia ( i cada dia, la supervivència es torna més i més difícil ) en Francesco i en Dàrius, els protagonistes d’aquesta obra de Fèlix Herzog, ja es veu prou clar que ni posant-hi molta imaginació, pots arribar a imaginar que aquí dins ( o aquí fora; quan tot està tan apedaçat costa distingir l’interior de l’exterior) si pugui representar res semblant al major espectacle del món. Però encara que costi creure-ho , en altres temps aquest espai tan ben dissenyat per Anna Tantull en el qual la decadència s’esforça alhora per recordar la noble pàtina acumulada com la pols damunt aquests estris, sí va viure dies de gran glòria . I d’això us en donarà bon testimoni en Francesco, l’ara ja vell pallasso de cara blanca que de fet, porta massa sense pintar-se la cara ni de blanc ni de cap altra color : des de fa una dècada llarga, aquí ja no hi ha cap mena de públic al qual se li pugui oferir una pallassada. Tot i que en Francesco no perd mai l’esperança de fer reviure la carpa. I de recuperar així l’esplendor perdut d’aquells dies en els quals ell i el seu gran amic i soci Tonino , el millor pallasso August de la seva època, passejaven aquest circ per tot el món, i el tenien sempre ple de gom a gom.
Ara , en Tonino ja fa molt que no hi és. I tampoc la seva dona, la tercera de la colla, sempre disposada a provocar admiratius esglais entre el públic mentre feia acrobàcies damunt d’un cavall llançat al galop. Però qui sí hi és perquè de fet va néixer i ha crescut en aquest mateix espai és en Dàrius , el jove fill d’aquella parella . Un noi que, d’una banda, sent cada cop amb més força la temptació de fugir de la carpa i buscar altres paisatges vitals. Però que, d’altra banda, sent també damunt les seves espatlles el pes feixuc de l’herència artística i l’atracció irresistible que li desperta l’ofici heretat. I sent el pes emocional del vincle amb aquest Francesco que li ha fet una mica de pare, de mare, de tutor, d’amic , de mestre , i de tot el que vulgueu, i al qual la seva absència condemnaria a la total soledat . I aquí, evidentment, Herzog es posa metafòric, perquè dibuixant les extremes dependències que existeixen entre el jove fill d’August (que sent també com li corre per la sang la febre del pallasso amb ganes de posar-se un nas vermell al nas) i el vell Cara Blanca que no té altre companyia que la seva, ens esta parlant també dels complexos lligams que es creen entre una i altra generació . Els esforços de Francesco per arribar a creure’s i arribar a fer-li creure al seu company de desventures la possibilitat de renaixement d’aquest espai, tenen molt a veure amb aquesta por a una separació que sembla inversemblant. Però alhora, també en tenen molt de desesperat crit latent maquillat d’esperança, llançat per algú que no pot ni vol creure’s la manera com el món és capaç d’oblidar-se i donar-li l’esquena a l’art i als artistes que el defensen , tant des de les carpes que presumeixen d’oferir el més gran dels espectacles, com des dels molt més modestos espais en els quals un pallasso no disposa d’altra instrument que aquell que li proporciona la seva capacitat per fer riure.
El text de Herzog, que es permet també llançar-li al teatre i a l’ofici d’actor teatral alguna que altra maliciosa broma, en té quelcom de subtil apunt beckettià situat en terra de ningú, i protagonitzat per dos personatges que s’han passat mitja vida ( o tota la vida, en el cas del més jove) esperant allò que mai no arribarà. I la notable direcció de Roberto G. Alonso, sap com guarnir aquestes paraules amb una atmosfera també subtilment irreal. Quelcom que, malgrat les abismals diferències, m’ha portat a pensar en aquell magnífic espectacle cocreat i interpretat per ell mateix que es deia “A mí no me escribió Tennessee Williams”: som d’alguna manera en un mateix territori; el territori dels aspirants a eterns perdedors (encara que en Francesco es sentís abans un guanyador) que han acabat instal·lats a l’extraradi de tot plegat, en aquells espais marginals en els quals viure equival a sobreviure , i tenir esperances equival a intentar agafar-se amb ungles i dents als bons records.
És cert que, malgrat la seva brevetat, l’obra de Herzog no pot impedir caure per moments un to un xic reiteratiu. Però aquesta petita descompensació queda del tot compensada per l’excel·lent tàndem interpretatiu encarregat de defensar la proposta. Per sort, Jordi Banacolocha no necessita emmirallar-se en el passat, perquè la seva molt extensa trajectòria com un dels nostres grans actors no ha conegut ni un sol moment de defallida. I l’estupenda creació que ofereix també aquí i que li permet sortir-se dels papers secundaris amb els quals s’acostuma a presentar per agafar un total protagonisme, , es veu estupendament complementada per la brillant presència d’Adrian Grösser: en Dàrius li permet també a ell demostrar la variada gama de recursos interpretatius de la qual disposa. Potser (de ben segur) la carpa que comparteixen aquests dos mai no tornarà a acollir el major espectacle del món; s’hauria d’estar molt “pazzo” per creure el contrari. Però de moment, la seva carpa disposa d’un petit espectacle també ben digne de merèixer la nostra visita.
