En el circ català hi ha la tradició d’acabar les funcions adreçant-se als espectadors per dir-los que si, els ha agradat el que han vist, ho propaguin als quatre vents, però que si per al contrari creuen que ha estat un nyap, doncs millor que s’ho callin. Es deia ja als anys vuitanta al Circ Cric i moltes companyies joves ho han anat mantenint i encara s’escolta. Aquesta fórmula tan genuïna del circ m’ha vingut a la memòria després de presenciar la peculiar manera, crec que inèdita, d’acabar una funció.
M’explico. L’artista Tomeu Amer, després de fer de tot i més, acaba amb la següent frase: “Ja no sé fer res més”. Brutal conclusió. Amb aquesta humilitat franciscana, l’artista mallorquí i membre juntament amb Griselda Juncà de la interessant companyia Hotel Iocandi, tanca el seu segon espectacle, titulat Peix i presentat aquesta setmana al Centre Cívic Casa Elizalde de Barcelona, en el marc de la quarta edició del festival de les arts escèniques Tangent.
És curiós que acabi dient que no sap fer res més, ja que, insisteixo, Tomeu Amer sap fer de tot: bons moviments amb el cos, comicitat, dosis de paròdia, equilibris de mèrit amb l’escala lliure, alguna acrobàcia, escriptura, teatre, estranys sons guturals, manipulació d’objectes, construcció de la maquinària, direcció... I tot amb un discurs de reivindicació de la cultura, la gent i el paisatge de Mallorca, i de denúncia de tres grans desastres: la massificació turística de les Illes que ell coneix bé, l’acumulació de merda i plàstics al Mediterrani i la mort de refugiats en alta mar.
La nit també va servir per veure més coses: un peix de goma cantant I will survive (se li podria treure un millor rendiment a aquest moment i d’altres), tot el públic de la Casa Elizalde onejant els braços amunt i ballant Palma de Mallorca, una pachanga de Chris Wolff del mateix nivell que Compra en Sabadell, i un voluminós micròfon que va servir per amanir amb sucre glacé ―en realitat eren polvos de talc― una bona ensaïmada de Mallorca que va acabar a la cara de Tomeu, impregnant tot el seu rostre i transformant el personatge en un impactant carablanca.
Peix arrenca amb Tomeu incrustant-se entre el públic amb una canya de pescar i vestit amb samarreta imperi i calçotets Abanderado Clàssics, aquells que també fan servir Cia. Vaques (Jorge Albuerne i José Luis Redondo) per representar el món rural asturià. Però aquí representa el món de Mallorca. Durant la peça, Tomeu obre unes comportes de la pista elevada, que converteix en metàfora del mar. També es vesteix de peix, colocant-se una gran màscara-casc elaborada amb material reciclat que inclou fusta, filferro, canyes i fins i tot un antic bombo de batucada.
A cavall del circ, el moviment, el teatre i la performance, Peix és un curiós i molt ben treballat solo que capbussa al públic en el fons del mar gràcies a un univers sonor (Sasha Agranov) que inclou les tradicionals tonades de feina que cantaven els treballadors del camp, interacció amb el públic (ara limitada per la pandèmia) i molta manipulació d’bjectes. El resultat és una obra de petit format molt original i atractiva que mostra al llarg de 40 minuts la particular mirada cap a la terra d’aquest mallorquí nascut a Manacor, ciutat que va deixar quan tenia 26 anys per anar a estudiar circ a Barcelona després de treballar durant una dècada per al turisme de les Illes en botigues de souvenirs i venent hamaques a les platges.
Sempre fugint de les propostes fàcils i buscant nous universos, és molt destacable que Tomeu s’hagi especialitzat en l’escala lliure, un aparell més associat al circ tradicional que l’artista maniobra bé. A la funció de Casa Elizalde va ser honest, perquè va reconèixer que a causa de la “merda aquesta del covid” ―gran definició de Leo Messi― no pot jugar ara amb el públic i ha de buscar un ganxo (o persona de la companyia). Per cert, sí que sap fer alguna cosa més, ja que també va donar les gràcies a les 60 persones que van assistir a la Casa Elizalde i va donar un gran consell: seguir assistint a la cultura en viu. I sap fer moltes més coses aquest Tomeu, com el bon paper de Iago que va fer a l’espectacle Desdèmona amb Alba Sarraute en el marc del Grec. Amb uns exuberants cabells esbollats i rinxolats que recorden el pallasso de Micolor, Tomeu Amer és un singular artista molt complet i amb ganes de portar el seu talent per camins inexplorats.
