La Memòria, en majúscules, la que es considera Històrica, és també la de les dones obreres sovint anònimes que han treballat a les fàbriques o al camp i que s'han clonat en mestresses de casa amb una doble jornada que ningú no els ha compensat mai.
Aquest espectacle, que les autores qualifiquen de documental però que acaba burxant en el cuquet sentimental de molts espectadors, és una creació de la Companyia Les Pinyes, una companyia fundada fa només cinc anys per tres actrius joves especialitzades en teatre visual de l'Institut del Teatre.
«Perla» parla d'aquestes dones, que podrien ser les seves àvies, i potser encara algunes mares també, a través del testimoni recollit per la dramaturga i també actriu Francesca Vadell Cubells (Manacor, Mallorca, 1986) centrada en la popular indústria artesana de les perles artificials de Manacor, les que porten el nom de Majorica, en honor a l'illa, perquè, ja fa més de cent vint anys, l'enginyer alemany Eduard Hugo Heusch, que treballava a París en el ram de les perles artificials i després de muntar un negoci a Barcelona, va decidir fundar la seva pròpia fàbrica a Manacor, una fàbrica que va tenir alts i baixos de tota mena al llarg de la seva història, i que va mantenir l'exclusiva del nom patentat fins al 1948, moment en què van sorgir almenys mitja dotzena més d'indústries perleres de l'illa que encara s'hi dediquen.
Francesca Vadell Cubells poua en la memòria de la seva padrina i de moltes altres padrines de l'època amb qui ha recollit els seus records de quan eren les anomenades “perleres”, dones obreres que van dedicar part de la seva vida, i algunes hi van deixar la pell, en la fabricació de les perles Majorica.
La dramatúrgia del muntatge, però, no es limita a aquest record personal sinó que amplia el zoom històric des de finals del segle XIX fins pràcticament a l'actualitat, passant per les penúries de la classe obrera, l'explotació de les nenes convertides en obreres infantils, les primeres revoltes, la primera vaga reivindicativa de dones de l'Estat espanyol precisament a la fàbrica de perles de Manacor, l'esclat de la guerra civil, la doctrina del règim vetllada amb guant blanc però amb mà de ferro per la Falange i el suport de l'Església, i l'evolució que les Illes van patir amb l'esclat del boom turístic, la imatge del paradís escollit per la ara ja malmesa monarquia espanyola i el canvi social i laboral de la pagesia i l'artesania menestrals convertides, en molts casos, en tota mena de serveis al turisme, ja sigui des del primer ram de la construcció fins al de l'hostaleria.
Però el moll de l'os de tot l'espectacle és la perla i les seves artesanes, amb recursos del teatre d'objectes, del teatre visual, amb càmera de vídeo en directe, amb peces retallables en miniatura que representen les obreres o la societat antològica —un recurs que acosta la companyia a les tècniques audiovisuals dels Señor Serrano com precisament passa també a «La filla de l'Est» de la companyia Llibertàries— i que aquí, la companyia de Les Pinyes amplien amb fotografies d'àlbum familiar de pares, avis i rebesavis i amb postals miniatura que fan de teló amplificat a la projecció de la pantalla casolana que les intèrprets munten, com si fossin comediants de La Barraca, mentre arriben a la sala i la néta d'una de les perleres —la mateixa actriu i autora Francesca Vadell— comença el seu relat.
«Perla» és un espectacle que desprèn sentiment, que respira autoestima, que té guspires d'humor, sobretot per alguns moments d'interpretació de la mateixa actriu Francesca Vadell en simbiosi amb la imatge heretada de la seva padrina. I «Perla» és també un espectacle que escampa un alè de veritat, que aporta una veu ancestral de la padrina de l'autora que vol ser la veu de tantes padrines que han deixat el seu testimoni oral perquè, xuclades per la voràgine del moment, no havien pogut arribar a saber escriure i llegir del tot com ho han pogut fer les seves nétes.
I «Perla» fa tot això, a més, amb el català de Manacor (el de Francesca Vadell), barrejat amb el català de València (el de Noèlia Fajardo) i el català oriental de les altres dues intèrprets (Marta Asamar i Cèlia Castellano), quatre actrius que, segurament sense proposar-s'ho, acaben sent tan “perleres” com les “perleres” de debò a les quals homenatgen.
No és sobrer remarcar que, abans del fosc final, hi ha alguns ulls humitejats entre els espectadors. I sempre que això, tan difícil d'aconseguir, passa en un espectacle vol dir que s'ha descobert una petita "perla" teatral que, contràriament a les perles de Majorica, aquesta sí que no té res d'artificial. (...)
