Marcel Gros és un pallasso de llarga distància. Superades de llarg les 4 dècades de trajectòria (tenint en compte que va començar amb Teatre Mòbil (L'odissea del riure perdut) i que, a partir del 1991, inicia una carrera en solitari que l'ha permès voltar per molts llocs però que rara vegada fa temporada a Barcelona. Aquest cop, en fa una excepció amb una breu estada al SAT! Marcel Gros té la lucidesa de la paraula (amb la precisió per desarmar el llenguatge com faria Joan Brossa (La gran A...ventura), amb la simplicitat de Jordi Bertran (Antologia), i la ironia de'n Claret Papiol, pallasso de text. Company d'escenari i amic de Pepa Plana (Paradís pintat) s'enfronta al pànic d'un escenari buit, que ha de bastir a partir del relat. I alhora demostra la paciència de l'ofici, de repetir entrades clàssiques (com Tortell Poltrona (Post-Clàssics) però parant atenció a la veu dels espectadors, sentint què respira la platea per adapatar el gest, la comicitat, a la demanda del públic sense perdre el pols del ritme.
El pallasso li abrada guarir el cap amb un barret perquè no perdi els pardals (el porta ple al cap, diu). De fet, al cervell hi combina imaginació, somnis i records i, en la justa combinació, va desplegant els plafons i una poesia visual sorprenent que atrpa l'atenció de la canalla. Cada mòdul té, practicament, un efecte que sorpendrà a la canalla. Demostraria major imaginació i originalitat si reciclés més els materials i els hi donés una continuïtat no únicament episòdica. Per exemple, que les mans es converteixin en les muntanyes de Montserrat o el llom d'un elefant del circ. Ara, també és cert que podria cridar menuts a l'escenari: Sap que es guanyaria el fervor de l'audiència, però prefereix mantenir-los a les butaques, a distància, amb un exercici de prestidigitador emocional amb el que pot controlar el ritme i no privilegiar un sobre la resta.
Petit Univers, pensat per a canalla d'a partir de de tres anys, planteja números fàcils de patacada i humor blanc, però li agrada introduir-hi jocs de paraules perquè els pares no perdin la sintonia (la fórmula de riure és H20 a la 3", o el que és el mateix llençar aigua amb un cub al públic: provoca uns nervis infal·libles). De fer els Escarlata també hi han fet una indagació sobre el riure (i el seu soroll contagiós) a La grUtesca.
En definitiva, el viatge que proposen les maletes planes de'n Marcel Gros podria passar a "Tombuctú, a Malibú... o a Vilanova i la Geltrú". Parla d'una certa relectura d'El Petit Príncep (més per incitar-ne la revisió que no pas ferne un relat exhausiut) i de la seva proìa infancia amb els pares (Quimet i Dolores). tot i la distància generacional, no difereix gaire de les anècdotes familairs de sobretaula i de les ganes dels pares a "explicar històries de quan tenien l'edat dels fills". De fet, al final repartirà els aplaudments al veïnat de platea com a persones potadores d'històries a explicar. Un bonic i generós final que recorda al Pavlovsky que recomanava saludar al veí de filera perquè havien compartit un ritual en comunitat i ja formaven part d'un col·lectiu. I és que Marcel Gros, en aquest univers que li faria ombra la pilota més gran del món, invoca el Setè Cel de'n Sisa, el que queda per explorar "dins del teu cap". Perquè l'ofici respiri, és indispensable que l'artesà de paraules, funambulisme i nas vermell, capti els impulsos de l'audiència. i això es genera a partir de l'experiència d'anys a escenaris d'arreu, i permet desentendre's de la velocitat i agilitat dels artistes més joves, que tenen pressa a guanyar la saviesa del que escolta.
