Petits monstres

informació obra



Traducció:
Lola Armadás, Marc Rosich
Intèrprets:
Vanessa Segura, Marta Aran/ Mireia Piferrer, Jordi Andújar/ David Vert
Escenografia:
Enric Planas
Il·luminació:
Gervasi Juan
Composició musical:
Roger Torn/ Jaume Cervera
Producció:
Pequeños monstruos, La Villarroel
Companyia:
Marcel Gros
Autor:
Marcel Gros
Sinopsi:

Tots vivim envoltats de pors, però intentem superar-les o, almenys amagar-les de la vista dels altres. L’Ana, en canvi, ha decidit conviure amb tots els seus temors i paranoies i ensenyar-los sense complexos, acceptant així, públicament, que la seva vida és i serà una veritable merda. A punt de fer els 40 anys, artista conceptual a l’atur i vivint de nou a casa dels seus pares, l’Ana s’ha convertit en un molest espantall que no suporta el món en el qual viu, i el món tampoc la suporta a ella. Només que la seva idíl·lica vida de merda es veurà amenaçada per la intenció de la seva germana Marta de separar-se del seu xicot – vegà i practicant de ioga – i tornar a la llar paterna.

La guerra esclatarà entre les dues germanes per conquerir un mateix espai, i en aquesta batalla delirant s’enfrontaran les dues maneres radicalment oposades i irreconciliables de veure el món i viure’l; dues maneres d’enfrontar-se al buit i a les pors i dues maneres de salvar-se a un mateix quan tot va malament, però que molt malament.

Marilia Samper


Crítica: Petits monstres

16/03/2015

"L'animale che mi porto dentro"

per Maite Guisado

No tan petits són els monstres que la Marilia Samper ens presenta a la seva nova obra. Sota una comèdia hilarant hi ha l'amargor de moltes frustracions. Samper demostra sense ampul·lositat un gran domini de l'ofici. Ens endinsa al seu territori, sap crear una trama, construeix una història i dóna vida a uns personatges ben dissenyats que esgrimeixen diàlegs aguts, dotats de gran ironia i, si es dóna el cas, de patetisme o ridiculesa.

Que se'n digui “comèdia generacional” no té cap sentit, perquè l'absurditat de l'existència no té edat. Però sí que és veritat que molt personal que toca la quarantena, homes i dones, se sentiran retratats en aquest desvarieg tan ben parit que és Petits monstres. Molts fills que no aconsegueixen emancipar-se i també molts pares que com uns campions mantenen fills que a l'edat dels fills ja tenien la vida més o menys construïda.

Hi ha molta tristor, en el fons. Molta sensació de carreró sense sortida. Molts assumptes no resolts: la independència, la maternitat, la utilitat de l'art, tot el que envolta el gran tema que és la família. Però la mirada de Samper sap donar un interessant gir al dolor i a la frustració. Fa bandera de l'opció que cadascú pren personalment i es riu de totes les mancances que tots tenim.

Acaba sent un cant d'esperança. De reafirmació de la pròpia personalitat. D'acceptació de l'animal que portem dins. I és una obra teatralment rodona. Ben escrita, ben dirigida, ben interpretada, d'impecable factura. La tensió és constant. No hi ha treva per a l'espectador, no té temps d'avorrir-se. Una comèdia sí, però gens banal i que no us podeu perdre.

Una obra que va néixer de l'iniciativa "Apadrina un dramaturg", que va créixer sent representada pels terrats de Barcelona i que reescrita i completada ara entra al teatre. Celebro que obres produïdes amb tantes dificultats, per pur amor a l'art, arribin finalment a les sales d'exhibició convencionals. Però potser ens hauríem de preguntar: per què els qui haurien de produir obres les pesquen quan ja veuen que funcionen.

Acabo amb l'estrofa de la cançó de Franco Battiato que encapçala aquest escrit, perquè ve a tomb:

"Ma l' animale che mi porto dentro
non mi fa vivere felice mai
si prende tutto anche il caffè
mi rende schiavo delle mie passioni
e non si arrende mai e non sa attendere
e l' animale che mi porto dentro vuole te."

Trivial