En un jaciment petrolier a la Patagònia, quatre homes conviuen en un tràiler mentre, a només uns metres d’allí, extreuen petroli d’un pou gairebé buit.
Allà dalt, el temps lliure es cobreix de pols, de mites foscos de la zona, de desafiaments físics. A baix, la pedra es fractura per a extreure l’última gota, el poc que queda.
En la seva cinquena obra, la companyia argentina Piel de Lava investiga la possibilitat d’habitar personatges masculins, en diàleg constant amb la capacitat de generar ficció a partir d’uns certs procediments grupals i, també, com una manera d’indagar sobre la construcció del gènere i els estereotips.
Nascuda el 2003, Piel de Lava ha assolit amb el seu sistema de creació col·lectiva un ferm renom a l’escena d’arreu del món, i també al cinema.
S’anunciava com un dels plats fort del festival Temporada Alta i no va decebre. Petroleo de la companyia argentina Piel de Lava va estar a l’altura de les expectatives. Quatre actrius –superba Pilar Gamboa– que interpreten papers masculins, i tot ambientat a una plataforma petroliera, el segon entorn global més macho després del Far West dels cowboys. En realitat el conflicte és mínim, gairebé imperceptible, amb situacions estirades com un xiclet de realitat, amb tones de la veritat que a Buenos Aires aconsegueixen a còpia d’improvisacions i assajos perllongadíssims. Tot per revelar l’absurditat d’alguns comportaments, codis de la masculinitat rància que es van desfent a poc a poc, com un glaçó fora del congelador. Cal molta intel·ligència per trenar tantes idees en un espectacle sense discursos suats ni artilleria del conflicte. Unes sabates de taló i un vestit de lluentons poden ser armes ideològiques de subversió, tan simple i tan complicat. Petroleo mereix tornar, fer temporada a Barcelona (productors, afanyeu-vos), una lliçó contra la tirania de gènere que hauria d’omplir-se, també, de públic adolescent.