Ja sabeu que , segons manen les lleis no escrites sobre els “pecats” comesos entre col·legues de qualsevol sexe, allò que passa a Las Vegas, es queda per sempre més enterrat a la ciutat de Nevada; pobre de qui intenti saltar-se la norma!. Doncs el que serveix per aquella urbs instal·lada en ple desert, serveix igualment pel pou petrolífic ves a saber tu si ja en vies d’extinció , i situat a la no menys desèrtica Patagònia, en el qual treballen els quatre mascles molt mascles que interpreten aquesta estupenda proposta escènica de Piel de Lava. I pobre de qui tingui alhora la gosadia de dubtar de la masculinitat del quartet, pel simple fet d’estar ficada dins la pell de lava de quatre dones alhora molt dones. Perdoneu-me la vulgaritat, però aquest quartet de dones tan masculines que s’han fet seus tots els estereotips, totes les gestualitats i totes les tonalitats vocals que ha d’exhibir un mascle quan ho és de debò, és ben capaç també quan cal de posar els ous damunt la taula. No entrarem en detalls per tal de no fer espoilers, per si de cas algun dia no molt llunyà tenim de tornada l’espectacle a casa nostra. Però si us puc dir que , en el seu cas ,això de posar els ous damunt la taula no és cap metàfora, sinó una descripció del que realment fan ...encara que ho facin en un context ben distant a aquell en el qual sembla encaixar l’expressió.
I aquí trobem precisament una de les claus del muntatge; una clau que resideix en la seva manera d’anar desmuntant tots els tòpics amb quelcom de refugi que caracteritzen la masculinitat més genuïna ( o més tòxica; feu ús de l’adjectiu que us sembli més adient), sense fer alhora cap mena d’ostentació al voltant d’aquest desmuntatge. Ben al contrari: mentre quelcom tan innocent com posar-se un abric de dona qual el fred estreny fort és capaç encara de provocar un petit enrenou a l’inici de l’obra, poc després ja no originen cap mena de comentaris les transformacions estilístiques i conductuals que es van operant en el quartet, sense que cap dels seus integrants hagi fet cap mena de declaració de principis sobre la dona que porta dins, ni presumeixi d’haver sortit de cap armari, ni manifesti la més mínima intenció de fer el trànsit, ni hagi decidit deixar la recerca de petroli per tal d’exercir com a drag queen. I la transformació es va produint davant nostre sense escarafalls, amb tota la naturalitat del món, propiciada per la gèlida climatologia i el desconcert general ple de dubtes laborals que s’ha instal·lat al voltant del pou, i per la detonant incorporació a l’equip d’un nou element decididament més desinhibit que els seus tres companys de fatigues.
Les quatre fantàstiques actrius eludeixen en tot moment el mimetisme fàcil . I alhora, eludeixen també la impostació forçada. Elles també aconsegueixen per la seva banda fer-nos veure l’home ocult sota la pell de lava , sense recórrer per això al to exageradament imitatiu. I quan portes uns pocs minuts ficat al costat d’aquest pou del qual ja no sembla sortir l’or negre, però del qual en surt per contra excel·lent teatre presentat amb forma de magnífica comèdia, veus clarament definits aquests quatre homes que et deixen entreveure alhora les quatre dones que porten incorporades . A mesura que l’excepcionalitat es va fent seu aquest espai petroler amb un humor no exempt de tocs surreals , es va fent també més evident que, com deia Mercedes Haflon a un article recollit al dossier de premsa de l’espectacle, aquesta és també una peça de teatre polític en el sentit més contemporani que li podem atorgar a la paraula. Fer visible allò que roman invisible , i facilitar així que es destapi “allò antic i enterrat” mentre ens convida alhora al somriure o a la rialla, pot resultar més políticament revelador que el més feixuc pamflet.
