La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts.
L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure... Els Rhum recorren a recursos escènics que tenen sempre la música de pista com a banda sonora de fons, amb les sorprenents interpretacions que cal remarcar de Xavi Lozano que, com els catalans que de les pedres en fan pans, extreu sons de tota mena d'objectes quotidians, tant hi fa si és la pota d'una cadira o el mànec d'un paraigua, amb el simple gest de la bufera que pot semblar tan senzill com bufar i fer ampolles, però que porta darrere moltes hores d'ofici de músic.
Les projeccions i les fugaces ombres xineses acompanyen algunes de les escenes i Pablo Ruiz Picasso fins i tot es multiplica per quatre amb la típica samarreta de ratlles en una sessió terapèutica conduïda per Mauro Paganini, d'origen argentí, ni que estigui establert a Catalunya, amb el “mate” a la butxaca i el rotllo menjacocos de la felicitat enganxat a la pell, en una de les escenes més originals que fuig tant de la convenció dramatúrgica com de la pista i que aconsegueix el que es proposa: enganxar els espectadors de tota mena, si és que no hi estaven prou enganxats.
Els Rhum&Cia arriben a aquest «Picasso, rey, monstruo y payaso» gràcies a una proposta de l'autora María Folguera, directora artística del Teatro Circo Price de Madrid. I la conjunció de tots plegats fa que la companyia hagi adoptat per primera vegada un personatge femení, que interpreta l'actriu Queralt Albinyana, amb la versalitat adquirida des de Dei Furbi, i que gairebé es converteix en coprotagonista al costat del Picasso de Jordi Martínez.
El director de l'espectacle, Joan Arqué, ha portat les regnes de la funció en un doble paper, el del pallasso de la fanfara i el del personatge de Ramón Gómez de la Serna —vestit blanc segle XX— que juntament amb Lluc Armengol i Piero Steiner, configuren la troupe de clowns que passen revista al Picasso geni, al Picasso comunista, al Picasso blau, al Picasso rosa, al Picasso cubista, al Picasso del «Gernica», sense passar per alt el Picasso misògin, el Picasso maltractador —“eren altres temps dins el context”, es justifica el geni—, fins arribar al Picasso convertit en moneda de canvi de l'especulació capitalista a costa de l'art... és a dir: al Picasso rei, al Picasso monstre i al Picasso pallasso que ha inspirat l'obra dels Rhum&Cia i que, amb la distància del temps vençut, posa tots els fantasmes de l'època en el lloc que els correspon. (...)
