El que fa unes dècades es podia considerar una excentricitat, avui cau placat pels cànons de depredador sexual. Sovint, els protagonistes d'aquest muntatge (Picasso i Gómez de la Serna) s'escuden parlant que cal entendre el context. Però, avui, ningú dubta que Pablo Ruiz Picasso va ser un artista genial durant bona part de la seva vida però que responia a unes pautes insultants amb l'entorn (sovint, menystenint les seves parelles, cada cop més joves que ell). Maria Folguera i Rhum&Cia s'han atrevit a entrar en aquest jardí, coincidint amb l'any Picasso d'homenatges. Per a l'autora, tant perillós era celebrar el pintor com haver de llegir-li la cartilla de les ulleres liles del segle XXI, del que no en surt gens ben parat. Per la seva part, Rhum&Cia han fet un pas més cap a la dramatúrgia des del clown, superant el joc d'entrades clàssiques (amb la renovació dels temps) i modular les gags amb els rols arquetípics del cara blanca i els excèntrics (Rhum, Rhumia, Rhumans, Gran reserva). El surrealisme els dona més moviment i llibertat que la versió clàssica d'El diablo cojuelo que van fer amb Juan Mayorga l'any passat. S'hi senten més a gust al costat d'un arlequí o dels objectes quotiodians dels bodegons de Juan Gris que amb la comèdia del Segle d'Or.
A Picasso, rey, monstruo y payaso emergeix molt més un to dramàtic del pintor genial (Jordi Martínez) que conversa amb el seu amic Ramón Gómez de la Serna (Joan Arqué, que també executa el paper de director) sobre els cadàvers que ha anat estenent per la seva vida i la seva obra. Queralt Albinyana se suma a la proposta, fins ara, íntegrament masculina. Rhum sembla un equip que s’adapta a totes les condicions i que sap extreure suc de cada nova aventura. I Albinyana, habitual de Dei Furbi, desplega frescor al costat de Piero Steiner, Lluc Armengol, Xavi Lozano i Mauro Pagaganini. Els dos protagonistes es distancien més del nas i la màscara, mentre que els altres mantenen el to inconformista, l’aire d’infant que fracassa un cop i un altre, propi del clown. El resultat és un quadre que ensenya la manera d’actuar d’un depredador sexual (Picasso operava des del domini amb les seves amants, demanant que confiessin amb ell i mantenint, sovint un doble joc) que no el blanqueja i que respecta les diverses èpoques (blava, rosa, negra i també el cubisme) d’una forma lúdica i prou pedagògica. El traç gros es desplega a la sala del psiquiatre, però abans destil·len diferents tons de la sensibilitat del clown, sempre disposat a sorpendre i deixar-se sorprendre, com uns bohemis de poca traça. Les seves bromes internes, d'assaig, acaben supurant dins de la funció (amb aquell "trabajar de trabajar", tant habitual de'n Martínez). És cert que es fa una mica estrany tornar-los a sentir en castellà, per bé que ells habitualment barregen els idiomes (del català al castellà o l'italià) però mantenen la connexió amb el públic des de la seva arrencada (en forma de rua fúnebre) i olorant-se les aixelles per comprovar quants anys porten morts. Del "Picasso", saltem a l'erroni "Sr. Pistacho" i rematen amb un terrible "Ni caso". El laberint del minotaure ple d'ombres i llums és un espai idoni per a rescatar el,dolor de Guernica i també de les companyes que es van sentir traïdes per un vici incorregible. I sí, tothom en monetitza la controvèrsia, admeten aquests punks de l'art.El capitalisme voraç (i també depredador) és encara més monstruós i èticament reprovable que l'actitud que es denuncia.
