El saguntí Paco Zarzoso ha dipositat el seu pedrot filosofal, verbós i impertinent a la cruïlla teatral de la Sala Beckett, on serà fins al 31 de gener. A Piedra y encrucijada el dramaturg transita pels viaranys de l'autoficció, en un líric i inspirat autosabotatge. Però no estarà sol en aquest viatge, sinó que l'acompanyaran o socorreran —a l'escena com a la vida— Marcos Sproston —que dirigeix l'espectacle—, Lola López i algun altre “espectre” de carn i ossos, convocat a la desesperada en un darrer truc de prestidigitació.
Ni molt gran ni molt petita, la pedra és aragonesa com la cruïlla de camins i l'ermot on es troba. D'aquest roc emana la veu de Paco Zarzoso, que deixa anar una rastellera lírica i jocosa alhora, servida amb lèxic opulent i castís. El motiu de la pedra —“vedette rupestre / jotera peñascosa / forjada en los braseros / de los primeros cataclismos / del planeta”— connecta amb el meteorit d'Hilvanando cielos (2012) —una de les obres més representatives del Zarzoso caçador de catàstrofes— i amb la cristal·lització mineral de la insània que es vol extirpar del cervell a La piedra de la locura (2018).
El dramaturg ens provoca: i si l'obra acabés aquí i consistís només en això, en la sola presència d'una pedra que parla? Però no, no acaba aquí. El demiürg convoca una ràfega de vent, l'ambient s'aombra i irromp l'autor/actor. Presa del pànic escènic, amb una exagerada i còmica malaptesa, Zarzoso se situa a la seva edípica cruïlla per ser interpel·lat i escarnit per aquesta pedra insidiosa, preexistent, que assumeix la veu cruel de l'autoconsciència autoral i materialitzarà després, com a resultat del mateix desdoblament, el pes de la recriminació paterna. El fantasma del pare, petri i hamletià —amb reminiscències de Lear—, el turmentarà des de la ultratomba fins que, en un gest radicalment metateatral, l'actor apagui l'altaveu amagat rere la pedra i la veu s'estronqui.
Paco Zarzoso desplega de manera extrema i hilarant les estratègies autoofensives que Sergio Blanco adjudica a l'autoficció, entesa com a dispositiu bèl·lic contra un mateix. El saguntí s'atribueix l'estatut actoral d'un titella de guant i, a més d'una bateria interminable d'adjectius denigrants, es dedica definicions tan insuperables com aquesta: “siente terror además a los cardiólogos / los dermatólogos / y las avispas asiáticas / lleva gafas progresivas / y morirá”. Quan l'actor surt amb una bota de vi per ofegar els deliris i les penes —o per tenir un objecte a què aferrar-se en la seva pretesa inseguretat escènica—, l'espectre del pare, perseverant en l'estratègia vexatòria, li etziba que no té coratge ni per convertir-se en un alcohòlic de veritat.
El personatge de Zarzoso —“ese descalabrado ángel / en la espesa niebla luciferina / de la realidad”— té por de quedar-se cec o de tornar-se boig en aquesta cruïlla tenebrosa en què ha de decidir si dedica la resta dels seus dies a plantar trufes als camps aragonesos que li ha llegat el pare o si segueix abocant tota la seva passió en el teatre. Assegut sobre la pedra per fi muda, rebrà la visita del seu fill, Marcos Sproston, que abandona el control de so per sortir a dir el parlament i les rèpliques pactades —“No quiero enfermar / como se enferma aquí / En esta ciudad / y en este país / donde el arte / vale tan poco”—, tot i que afirma estar determinat a deixar l'espectacle per no haver d'assumir més en escena les frustracions de joventut del dramaturg. Més tard compareixerà Lola López, ben armada amb cançons i granades, tota ella “pescadora de regocijos”. L'actriu qualifica Zarzoso de Sísif estrepitós i li recorda que a escena s'ha d'entrar inflamat: “Aquí se viene / a bailar a ciegas / con lo indecible / A toparte sin tregua / con el espanto / Aquí la muerte / siempre precede / a la vida / Y festejamos / lo incurable / con espeluznantes / francachelas”. I és que aquests hongaresos, somiadors confessos i irredempts, esperitosos i espirituosos celebradors de la condició humana, sempre fan de la —difícil— passió per la vida teatre.
La pedra de l'eterna ensopegada presideix, totèmica i magnètica, l'escenari. Allà quiet, sobre la cruïlla lumínica, el roc insomne esdevé materialització de la crisi vital i recordatori del pragmatisme totalitari que menysté la bellesa i precaritza la cultura. El text de Zarzoso, ferotgement divertit i dolorosament profund, acaba sent un encès manifest per un teatre necessari. A través del compromís amb la paraula —lírica, minuciosa, pirotècnica— i l'humor com a antídot de solemnitats, Paco Zarzoso i la Companyia Hongaresa de Teatre ens citen en una cruïlla universal i compartible per conjurar totes les pors i les covardies, la vocació i l'audàcia, la tristesa de la carn i l'afany de transcendència, els vincles redemptors o condemnatoris, la família i els amics, el pa que s'ha de guanyar cada dia, el vi que il·lumina i l'amor incondicional pel teatre. Piedra y encrucijada sembra vertígens, fa riure —molt— i ofereix consol. Què més es pot demanar?
Article publicat a Núvol el 25 de gener de 2021
