Paco Zarzoso va voler corregir-se i va optar per dir allò que no es podia fer en la dramatúrgia: escriure un monòleg sobre sí mateix. Ho fa, amb i molt d'enginy, servint-se d'uns ressorts amb els que controla (tot i l'abisme constant de jugar amb foc). Això és Pedra y encruzijada. Com Sanchis Sinisterra es va posar deures amb un problema aparentment sense tenir la fórmula per aclarir el conflicte. Es posa una pedra al mig del camí i estudia com superar-la. Un exercici dramàtic de la mesura de Charlie Rivel (amb l'entrada de com seure a la cadira per tocar la guitarra) o de Tortell Poltrona (provant de desfer el nus del cable a l'americana): És una peça amb un to divertidament d'August. Aconsegueix connectar amb l'espectador, fer-lo partícep del joc i anar posant-hi veus, i realitats del fiull, la dona i l'amic de l'ànima.
Posar la veritat i l vida a escena és una delicada forma de fer-se un anàlisi emocional. Mentre ho fa l'autor (i actor per accident) convida a revisar-lo també a l'espectador. Es produeix una situació que només cap en la dimensió de les arts en viu: Que persona i personatge es confonguin a l'extrem: la metateatralitat esclata quan l'home demana a la dona que el segueixi increpant (perquè només van pel minut 48 i això no es pot empaquetar com a obra de teatre!). Com en aquella obra d'El Pont Flotant en què els pares dels actors sortien d'entre el públic per a eixugar-los després que els actors recordessin quan sortien xops de banyera en la infància i els pares els abaçaven (Com a Pedres). Zarzoso no juga amb la nostàlgia però sí reserva un lloc al seu pare (que el converteix en la pedra del camí). Els creuaments de vida no són els de l'autor si no, en realitat, el del fill. De fet, la peça insinua que la vida és una prova constant de triar per una via i no per l'altre. I que les decisions personals fan que les persones s'hi apropin i s'hi allunyen. Sovint inexplicablement. Com en aquells contes de "Tria el teu final".
La producció arriba a la Beckett per sumar-se al cicle Lluïsa Cunillé (en les que també es programa Els subornats i El jardí, de l'autora). Ho fan coincidint amb els 25 anys de La Hongaresa (un companyia formada per Cunillé, Zarzoso i Lola López). No hi ha el misteri de La casa de les aranyes o de Serenata para un país sin serenos. Però es manté una forma directa, honesta i còmplice amb l'espectador.
Zarzoso assumeix el repte de fer allò que prohibeix als seus alumnes de dramatúriga: escriure sobre un mateix i en forma de monòleg. Però en realitat, encarna el pare (Piedra) i el fill (encruzijada). La vida des d'on mira, des d'on respira és en aquesta prima "y" del títol. La mínima expressió, en un espai vulnerable i inestable que el permet zimbrejar entre dues generacions i rebre els embats de la dona i de l'amic. Com un pal de Joystick absorbeix tot allò que li diguin, sense voluntat de rebatre-ho. Un equilibri miraculós que atrapa l'espectador amb un somriure que queda glaçat al rostre durant tota la (breu) peça.
