Eteris, posseïdors de la fermesa i la flexibilitat d’un
jonc; protagonistes d’un moviment que
neix d’una respiració subtilment controlada que impulsa el moviment de dins a
fora; autors de línies serpentejants que es repleguen i s’expandeixen; amb uns
moviments absents de sotracs que es perceben plens d’espiritualitat i generosos en donar presència als buits energètics.
Els propietaris d’aquestes qualitats són
els vint ballarins de Cloud Gate Dance, uns artistes que per tercera vegada a
Barcelona,han despertat l’admiració del públic davant la qualitat que desprenen
en cadascuna de les seves intervencions. Una qualitat que els hi ve donada per
una preparació física envejable a base d’exercicis de gi gong, relacionats en la respiració, de dansa clàssica i
contemporània, d’arts marcials i de cal·ligrafia. De la barreja de totes
aquestes disciplines neix un llenguatge bellíssim, subtil i harmoniós, com
contundent i implacable.
Si el 2007 van enlluernar-nos amb Moon Water,i el 2010 amb Wild Cursive, ara ho fan amb Pine Smoke, la segona part de Cursive: A Trilogy, una creació del
director de la companyia, Lin Hwai-Min, inspirada
en el paper d’arròs i la tinta. El títol de l’obra fa referència al fum que es
produeix quan es crema fusta de pi amb el qual es fa una tinta negra rica en
matisos.
Si bé, en la peça
original, estrenada el 2003, aquests matisos eren presents en una projecció de
fons, ara, obligats per l’escenari del Teatre Grec s’han vist reemplaçats per
unes roques, elements que impedeixen que el muntatge ens arribi amb tota la
seva concepció creativa, sense rastre de fum i cal·ligrafia, fet que resta interès
al contingut i posa l’accent en la interpretació d’aquests extraordinaris
ballarins que apareixen vestits amb vaporoses robes de blanc i negre, en clara referència
al paper i a la tinta, textures de seda que volen en l’aire i enriqueixen el
moviment emergent dels cossos dels artistes.
Lin Hwai-Min, que ha
sigut escriptor abans que coreògraf, i que en el seu llenguatge coreogràfic
conjuga amb saviesa i sensibilitat trets de la dansa oriental amb moviments
contemporanis, ha tingut l’encert d’utilitzar música de John Cage, rica en
indeterminacions i sons, per embolcallar les evolucions físiques que
protagonitzen els ballarins, així com per potenciar que la música del
compositor nord-americà ajudi a
construir subtils atmosferes.
