Pine smoke

Dansa

informació obra


Composició musical:
John Cage
Il·luminació:
Lin Keh-hua
Vídeo:
Austin Wang
Escenografia:
Austin Wang
Vestuari:
Lin Ching-ju
Autoria:
Rocío Molina
Intèrprets:
Giselle Stanzione
Sinopsi:

La dansa xinesa més antiga, Cloud Gate (雲門, yún mén o “porta del núvol”), dona nom a una companyia taiwanesa nascuda el 1973 que ha estat la primera a introduir la dansa contemporània en la comunitat de parla xinesa. Ho ha fet de la mà del mestre Lin Hwai-min, un coreògraf excepcional que ha basat el seu treball en la meditació, en la pràctica de les arts marcials internes (basades en elements mentals o espirituals), del txikung (qi gong) (Moon Water, vista al Grec 2007) o en la mateixa cal·ligrafia xinesa, que inspirava Wild Cursive, vista al festival d’estiu barceloní l’any 2010. La coreografia que veurem enguany, Pine Smoke, és de fet la segona part de Cursive: A trilogy, una creació que té com a autèntics protagonistes el paper d’arròs i la tinta. El títol de la coreografia fa referència al fum que es produeix quan es crema fusta de pi, amb el qual es fa una tinta negra especialment rica en matisos. I és que, fascinat per la manera com la tinta flueix sobre el paper, el mestre Lin converteix els cossos dels seus ballarins en traços dibuixats sobre l’escenari amb un pinzell imaginari. Explora, així, mitjançant el moviment, les diferents tonalitats del negre que apareixen en cal·ligrafiar un text. Tot, al so d’una música inesperada: la que proporcionen les composicions d’un artista nord-americà especialment avantguardista i consagrat a l’experimentació sonora: John Cage. Increïbles, sorprenents, fluids... Així descriuen els qui ja han vist l’espectacle els moviments dels ballarins de la companyia, que demostren una flexibilitat i un control fora mida per oferir als espectadors una visió de la bellesa des de la perspectiva oriental. És una mostra més del talent de Lin Hwai-min, un mite de la dansa contemporània que, pareu atenció, ha anunciat la seva retirada com a director artístic de la companyia per al 2019  i, per tant, s’acomiada, des d’aquesta responsabilitat, dels escenaris barcelonins.

Crítica: Pine smoke

11/07/2018

Sublims ballarins

per Montse Otzet

Eteris,  posseïdors de la fermesa i la flexibilitat d’un jonc;  protagonistes d’un moviment que neix d’una respiració subtilment controlada que impulsa el moviment de dins a fora; autors de línies serpentejants que es repleguen i s’expandeixen; amb uns moviments absents de sotracs que es perceben plens d’espiritualitat i  generosos en donar presència als buits energètics.  Els propietaris d’aquestes qualitats són els vint ballarins de Cloud Gate Dance, uns artistes que per tercera vegada a Barcelona,han despertat l’admiració del públic davant la qualitat que desprenen en cadascuna de les seves intervencions. Una qualitat que els hi ve donada per una preparació física envejable a base d’exercicis de gi gong, relacionats en la respiració, de dansa clàssica i contemporània, d’arts marcials i de cal·ligrafia. De la barreja de totes aquestes disciplines neix un llenguatge bellíssim, subtil i harmoniós, com contundent i implacable.  

Si el 2007 van enlluernar-nos amb Moon Water,i el 2010 amb Wild Cursive, ara ho fan amb Pine Smoke, la segona part de Cursive: A Trilogy, una creació del director de la companyia, Lin Hwai-Min,  inspirada en el paper d’arròs i la tinta. El títol de l’obra fa referència al fum que es produeix quan es crema fusta de pi amb el qual es fa una tinta negra rica en matisos.

Si bé, en la peça original, estrenada el 2003, aquests matisos eren presents en una projecció de fons, ara, obligats per l’escenari del Teatre Grec s’han vist reemplaçats per unes roques, elements que impedeixen que el muntatge ens arribi amb tota la seva concepció creativa, sense rastre de fum i cal·ligrafia, fet que resta interès al contingut i posa l’accent en la interpretació d’aquests extraordinaris ballarins que apareixen vestits amb vaporoses robes de blanc i negre, en clara referència al paper i a la tinta, textures de seda que volen en l’aire i enriqueixen el moviment emergent dels cossos dels artistes.

Lin Hwai-Min, que ha sigut escriptor abans que coreògraf, i que en el seu llenguatge coreogràfic conjuga amb saviesa i sensibilitat trets de la dansa oriental amb moviments contemporanis, ha tingut l’encert d’utilitzar música de John Cage, rica en indeterminacions i sons, per embolcallar les evolucions físiques que protagonitzen els ballarins, així com per potenciar que la música del compositor nord-americà  ajudi a construir subtils atmosferes.