Un petit ecosistema. Un habitacle perfectament dissenyat. Proporcions justes, línies rectes, temperatura ambiental adequada i sempre un càlid somriure. Unes mandíbules rere la paret transparent. L’angoixa. Aigua. Aquesta enorme vitrina creada pel delit de l’espectador. Acaba l’espectacle i la gàbia blava es queda a les fosques, de nou silenciosa.
Pinkfish és una peça que ens parla del desig de perfecció, dels anhels d’excel·lència, dels ecosistemes dissenyats, d’alguns dels propòsits menys saludables de les societats occidentals. Una proposta de dansa contemporània inspirada en les coreografies de la natació sincronitzada. Paraula, música i moviment en una singular recreació artística d’unes vides dins l’aquari.
Premi en la categoria d'arts del carrer. Premis de la Crítica 2019
Càustic. I molt ballat. Ana Barroso ha confeccionat una peça que és molt ambigua i que es multiplica en molts viaranys. I que té el difícil mèrit de no perdre-s'hi. La peça té un GP's ben programat, el que demostra una mot bona estructuració de la jove coreògrafa. Per una banda, sembla evident la caricatura que fa de la natació sincronitzada: De la necessitat d'un entrenament esgotador, més enllà del que un cos i una ment lliure hauria de permetre, de la buidor que expressen uns somriures amplis i forçats en ple exercici competitiu. Però, per una altra banda, ensenya la seva seducció, amb una coreografia molt pautada, elaborada i que evoca als quadres de les mítiques pel·lícules tipus Escuela de sirenas d'Esther Williams.Efectivament, salta d'aquestes sirenes, aparentment, sense dolor i sempre perfectes a l'alarma per la preocupació de la cosificació del cos de la dona, pel maltracte en l'ambient esportiu i artístic o bé, per un cant al respecte dels animals. Vaja, que, en clau còmica, fa tot un retrat a tot allò que es detecta a les xarxes de la imatge polèmica de Jan Fabre (Belgian rules, Mount Olympus).