Pintamúsica!

informació obra



Companyia:
Únics Produccions
Autor:
Berta Ros, Gisela Juanet
Direcció Musical:
Berta Ros i Lorena Lliró
Composició musical:
Berta Ros i Lorena Lliró
Intèrprets:
Berta Ros, Héctor Canós, Lorena Lliró
Vídeo:
Pau Gascón
Sinopsi:

Quatre colors i la música en directe es combinen en aquesta experiència creativa pensada per a nadons, on un atmosfera acollidora ens transportarà al joc i la diversió. Escoltar, mirar i crear… farem Pintamúsica!

Edat recomanada: de 0 a 3 anys

Al festival de Món llibre d'aquest diumenge es fan sessions a les 11:30, 12:30, 16:30 i 17:30 hores.

Crítica: Pintamúsica!

18/05/2015

primeres passes amb Vivaldi i altres grans artistes...

per Josep Maria Viaplana

Vist a FETEN 2015, Gijón.

Espectacle fonamentalment pensat i adreçat als més petits, que triomfa des de fa un any a l’espai Babies del CCCB i recorre amb èxit els escenaris familiars catalans. Al tractar-se d’un espectacle eminentment musical i visual (per aquest ordre), no ha tingut cap dificultat per adaptar-se al castellà, cosa que ha fet que hagi tingut bona acollida.

Els tres músics que l’interpreten, reben cantant i tocant als infants. En el passi hi havia els alumnes de 4 anys d’una escola. Aquesta mena de passis són les més agraïts per a una companyia, ja que en molts casos, durant FETEN, el públic és majoritàriament adult, i es nota en la resposta. Segons la companyia, aquests escolars de 4 anys tenien l’edat idònia per a l’espectacle. Sense qüestionar-ho, jo ho abaixaria a 2-3 anys, donat que es sorprenen molt més de tot el que hi surt, i en general, aguanten prou bé la proximitat dels artistes i els instruments sense plorar.

Com ha he dit abans, podríem definir ‘Pintamúsica’ com a una audició musical il·lustrada, on els músics toquen i canten en directe (piano, veus, diversos instruments de vent), on clarament predominen les 4 estacions de Vivaldi, i algunes altres peces, com ara la nana de Brahms. Darrera, una pantalla on es projecten imatges. La principal de les quals és un blanc on els músics van ‘pintant’ (ajudats del projector videogràfic), primer en negre, i després afegint vermell, verd, blau i groc (al llarg de l’espectacle), un quadre que innegablement remet a Miró. Imprescindible la feina del tècnic, que dispara tracks, vídeos i controla els llums. En la mitja hora de durada, es va experimentant amb aquesta superposició de la música i plàstica, combinada amb la interacció dels intèrprets amb el públic. De fet no hi ha un argument, tal i com l’entenem en teatre, sinó que les coses van passant. És en molta part, un espectacle d’estimulació sensorial, d’aquí la meva pensada de que és per a més petits, i especialment perquè és tot molt tranquil. I de vegades, quan passaven coses inesperades (un toc fort de clarinet, quan els punts negres es movien al quadre, al final) els nens i nenes reien i ho celebraven, donat que en la resta de l’espectacle no s’hi dóna peu.