Platea. Tripak

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

En un dels minuts més foscos de la tragèdia de Macbeth, Shakespeare descriu la vida com un “banc de sorra temporal”, un pur accident geogràfic que emergeix en un mar inabastable on el passat i el futur es perden a l’infinit. Als marenys i aiguamolls del temps, on les ones arrosseguen branques, petxines i esquelets, és on més visibles es fan les ombres i els fantasmes, navegants a la deriva d’un llimb situat entre vides. I allò que anomenem present, amb totes les seves presses, angoixes i il·lusions, potser no és més que els pampallugueigs que fan els morts des del mar infinit del temps.

El col·lectiu basc Tripak (que en euskera vol dir “entranyes”) ens convida a endinsar-nos en la irrealitat d’aquest llimb remot, un espai limítrof on el cos apareix i desapareix, mor i ressuscita, s’encarna i es descompon. Amb un peu al teatre físic i un altre a les belles arts, les Tripak conjuren Rodoreda, Vermeer i Wagner en un sol imaginari, un somni atàvic on les vides passades de diversos personatges coincideixen sota l’esguard d’un mestre de cerimònies diví cansat de tant d’esforç per mantenir en marxa el món que ell mateix ha creat. “Si Déu existeix, ara mateix està esgotat, explotadíssim”, ens diu l’Andrea Berbois, intèrpret de la peça i encarregada, juntament amb Garazi Navas, de crear l’atmosfera musical de la proposta, inspirada en els sons del mar i en la persistència obcecada de les ones.

Un fil subtil de poesia visual llisca entre els diferents elements de la peça, des de l’espurneig platejat dels peixos a les plates d’argent, i dels reflexos d’aquestes plates a la platea del teatre, on també nosaltres, espectadores, complim fidelment el rol d’esperar en un llimb indefinit que la nostra vida s’aturi un moment per donar-li pas a una altra, fins que també aquesta s’extingeixi i puguem recuperar el nostre present, el nostre personatge.

Platea ens situa en un espai metafòric que relativitza les nostres preocupacions més individuals i les posa en perspectiva, sense renunciar al sentit de l’humor, la tendresa i la lleugeresa per fer-nos partícips 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Platea. Tripak

01/10/2024

Existencialisme patètic

per Alba Cuenca Sánchez

La poesia visual, ara sí amb humans, també està present a Platea. La peça combina moviment, paraula, música i plasticitat, tot ideat per les quatre fundadores i intèrprets de la companyia basca Tripak. Protagonitzen l'obra quatre personatges peculiars en un fantasmagòric llimb decorat amb petxines i branques sobre una taula parada. Un d'ells és Déu (Marina Suárez), que amb jupa de cuir i veu d'ultratomba, ens posa en context en la introducció: "Esto es una tragedia, así que risitas las justas". Humor i abús, violència i ironia. Existencialisme sarcàstic i esbojarrat. Riem quan la donzella (Natalia Suárez) confessa una vanitat de la qual no es penedeix. O quan qüestiona la bona voluntat del cavaller (Maite Muguerza): Fas el bé perquè estimes o per a què t'estimin? O quan el nen (Andrea Berbois) es rebel·la contra el tot poderós, fent-li perdre els estreps. "Si Déu existeix, ara mateix està esgotat", deia l'actriu en el text de presentació de l'espectacle.

De les profunditats de la taula apareixen objectes i persones, amb un imaginari lynchià que recorda lleugerament al de Peeping Tom. La música en directe és un altre dels encerts, una unió de violí i acordió que toquen des de sons estridents fins a música de Wagner. Menció especial es mereix l'acordionista (Garazi Navas), una presència impertèrrita i inquietant amb ulleres de sol i faldilla de petxines, perfectament integrada en l'estranyament global que provoca la peça.

Entre el riure i la tragèdia i amb una multiplicitat de llenguatges, les Tripak proposen una peça complexa i ambiciosa tot i que feta amb pocs recursos, amb un imaginari propi que té potencial per continuar desenvolupant-se. Caldrà seguir la seva trajectòria per veure cap a on evolucionen.