Ho confesso : fins que el Temporada Alta va anunciar la programació d’aquesta proposta signada per Silke Huysmans i Hannes Dereere que finalment ha tingut que acollir-se a l’oferta online del festival per allò del virus, no havia sentit a parlar mai de l’illa de Nauru. O, si n’havia sentit a parlar, me n’havia oblidat tot seguit d’aquell punt perdut al bell mig de l’oceà Pacífic situat a 4000 kilòmetres de la costa d’Austràlia. És el que passa, amb les illes perdudes que fins i tot han perdut la seva antiga exuberància vegetal i bellesa paisatgística, perquè l’explotació a la qual han estat sotmeses les ha acabat convertint en quelcom més semblant a un erm pelat que a una bonica postal amb posta de sol inclosa. I malgrat tot, aquest esquitx insular que et pots recórrer de banda a banda en vint minutets de cotxe, va arribar a ser no solament la república més petita del món –això, encara ho és- sinó també, l’estat amb una renta per capita més alta del món ( i això últim tampoc no ho sabia) . Però aquell ara ja ben llunyà moment d’esplendor es va anar esborrant a mesura que les reserves de fosfat que constituïen el gran tresor de l’illa s’anaven esgotant també a tota velocitat . És ben sabut que ,quan nedes en l’abundància, t’hi sents tant a gust, que no veus mai el moment per posar-hi una mica de seny al malbaratament i fer previsions que garanteixen el futur. Per a les companyies i els països implicats en l’explotació, et tema no era precisament cap urgència: del que es tractava, era d’emportar-se fins l’últim gram de fosfat disponible. Pel que fa als governs que han vingut (des)governant l’illa des que es va independitzar d’Austràlia l’any 1968 , del que es tractava bàsicament era de fer caixa...una caixa que després es va invertir de la forma més desastrosa imaginable. I pel que fa als mateixos illencs, tampoc és estrany que el miratge de la sobtada riquesa fugaç provoqués un enlluernament d’aquells que conviden a no fer-se masses preguntes sobre el futur. Això també ho reflecteix aquesta bona mostra de teatre document al llarg de les entrevistes que manté el tàndem creador amb els habitants de l’illa... tot i que els entrevistats passin una mica de puntetes sobre aquest aspecte del tema.
En qualsevol cas, i com també suggereix la més activa de les entrevistades, quan la teva riquesa es sustenta en la merda ( les mil·lenàries dejeccions d’aus marines que van donar origen a tant excés de fosfat ), no és estrany que acabis a la merda. I que ara, et toqui sobreviure empassant –he ( i perdoneu l’expressió) una altra bona merda. Són sempre curiosos , els tombs que dona la vida. Com es ben sabut, Austràlia va ser durant molt de temps aquell territori molt llunyà , aquell immens racó també perdut de l’Imperi Britànic ,cap el qual la metròpoli enviava els seus més indesitjables ciutadans condemnats per llei a un llarg captiveri. L’illa continental, va esdevenir així una mena de gegantina colònia penal. Però ara, i malgrat disposar d’espai de sobres, és la mateixa Austràlia la que ha volgut treure’s de sobre una altra mena de visitants que, per contra, no han estat condemnats per la justícia, sinó que han estat condemnats a fugir de la injustícia. Mitjançant els acords econòmics signats amb el depauperat estat de Nauru, la gran illa envia cap a la petita illa ingents quantitats d’immigrants , que acaben vivint en condicions ben miserables a una mena de llimbs sense cap mena de sortida ni esperança de futur. La desesperació campa al seu aire, per aquests camps de refugiats . I , com queda demostrat a les entrevistes, acaba transmetent-se també als mateixos natius. Que saben fins a quin punt el manteniment dels camps s’ha convertir gairebé en el seu únic recurs de supervivència. Però que alhora, són conscients tant de la impotència que provoca el cul-de-sac en el qual es troba el seu futur sense masses recursos a curt termini, com la impotència que senten aquests nou vinguts ficats en un cul-de-sac sense perspectives de sortida.
Aquesta impotència i aquesta desesperació es fa tangible ja al primer intercanvi de missatges amb Smartphone de per mig que ens presenta la proposta. I a partir d’aquest moment , el telèfon intel·ligent es transforma en l’únic vehicle pel qual passen tota la informació, tota la comunicació i totes les imatges ( imatges sense rostres recognoscibles ; els entrevistats no les volen per a res) que ens presenten Silke i Hannes. Convertit en una presencia muda que va construint mòbil en mà tot allò que veiem a les dues grans pantalles situades al seu costat, el tàndem inicia el seu viatge cap a Nauru amb aquestes missatges desesperats d’encara no sabem exactament qui ; un bon recurs de dramatúrgia que introdueix un astut punt de tensió intel·ligentment administrat. Abans de passar a la informació documentada , hem sigut ja testimonis de les dramàtiques conseqüències que se’n deriven d’allò que ara se’ns explicarà. El factor humà amb un punt fins i tot de suspens, serà previ a la informació. I ‘ús del Smartphone , quedarà també d’immediat justificat: no som davant una exhibició de tecnologia , sinó davant de l’únic instrument que ha pogut permetre l’existència d’aquesta proposta, la difusió d’aqueta informació, l’escolta d’aquest escrit crit desesperat de qui no sap si podrà seguir creient que encara es pot sortir del cul-de-sac.
I certament, l’illa en la qual la Silke i en Hannes ( que ja en el seu espectacle anterior es van endinsar pels túnels de la mineria salvatge, llavors situats al Brasil) es van passar dues setmanes l’estiu del 2018 -quelcom força difícil d’aconseguir, donades les circumstàncies polítiques i econòmiques de l’indret-, donen per a molt. I és que els seus 21 km quadrats ,venen a ser un compendi en versió comprimida de bona part de les humiliacions , misèries i explotacions sense límit derivades d’un colonialisme que canvia de formes, però no pas d’objectius. Que és capaç de transformar els petits paradisos en grans inferns. I que ara, ha aprés també a exportar la migració incòmode cap a aquells indrets en els quals ja no queda res per a exportar, i fins i tot la misèria pot acabar semblant un bon negoci.
