Pleasant Island

informació obra



Sinopsi:

Nauru és una petita illa enmig del Pacífic, al costat de Nova Guinea. També és la irònica metàfora de la destrossa ecològica i humana. Amenaçada per l’escalfament global i arruïnada en tots els sentits per una explotació brutal dels seus recursos naturals (fosfats), ara una de les seves principals fonts d’ingressos és cedir la seva terra al govern australià per instal·lar camps de refugiats. Una illa tancada a la curiositat exterior. Fins allà van anar els creadors flamencs Silke Huysmans (d’origen brasiler) i Hannes Dereere, figures ascendents de l’avantguarda belga, per documentar-se per a un projecte de teatre documental i performatiu per denunciar el colonialisme, el capitalisme extractiu, la migració i la destrucció de la natura. 

Crítica: Pleasant Island

13/11/2020

Cru relat de l'oblit mediàtic i polític

per Jordi Bordes

Un verbatim diferent. Si un corrent del teatre documental passa per posar cos a les veus dels testimonis d'un tema (La Sala La Planeta està posant continus exemples:com ara, No m'oblideu mai) Silke Huysmans i Hannes Dereere demostren que hi ha altres formes de pujar-ho a escena. Ells, de fet no actuen, no fan de personatges propis o estranys. Símplement, hi són per donar testimoni que tot això és real, encara que hagin canviat noms dels entrevistats semiclandestinament. Hi ha tanta por a Nauru, l'illa de l'oceà veïna d'Austràlia. El Temporada Alta va haver d'anul·lar la funció per culpa de la Covid, pero ha penjat el seu espectacle online. Realment, pocs canvis hi poden haver perquè tot passa en dues pantalles que ells van penjant àudios, vídeos i sons. No tenen temps ni de mirar-se els dos intèrprets; van penjant el material construint un relat coherent que inclou versions contradictòries de la manera de subsistir en aquella antiga illa paradisíaca fins que hi van descobrir fosfat en el terra i van extreure-la sense miraments, davant l'acceptació d'aquella generació de ciutadans. La illa es recorre en 20 minuts en cotxe per una carretera que l'atravessa. I, des de fa uns anys, és el lloc on Austràlia envia als immigrants amb carnet de refugiat polític (han fugit dels seus països per una amenaça provada), sense deixar-los que entrin al país dels cangurs. Inflexible.

Els governants busquen, legítimament, fórmules perquè el país recuperi el creixement i ofereixi llocs de feina als seus ciutadans. I l'arribada dels refugiats suposa ingressos i llocs de feina. També la campanya d'extracció minera marítima. Es tem que, pel bé del progrés mundial amb noves bateries per a vehicles elèctris i telèfons intel·ligents, es perdi l'últim vestigi de la illa, de quan hi havia bosc i es podia recol·lectar voltant pels arbres. La pesca és, segurament, una feina desagraïda i mal vista que, en realitat, deu ser una dels pocs aliments propis per abastir el mercat local. El país viu en una desconfiança contínua i els seus ciutadans temen parlar-ne massa als desconeguts. Avui, expliquen, el telèfon és el mètode més eficaç per difondre la seva situació, sigui autòctons o rebotats d'Austràlia.

Un dels mèrits de Temporada Alta (com tot festival de prestigi) és donar a conèixer noves veus. De Catalunya, perquè es divulgui més enllà dels Pirineus i també d'a fora per conèixer nous referents i aprendre dels nous vocabularis escènics. Bona part del teatre contemporani argentí com ara Javier Daulte (4d'òptic), Daniel Veronese (Espía a una mujer que se mata, Adela) Claudio Tolcachir (La omisión de la familia Coleman), Pablo Messiez (El temps que estiguem junts); l teatre brasiler com Christian Jatahy (Julia); o l'escena uruguaiana amb Sergio Blanco (Memento mori) i Gabriel Calderón (Que rebentin els actors) han tingut una primera presentació al festival de tardor. Aquest any, a conseqüències de les dificultats imposades per la Covid, la reducció de produccions estrangeres s'ha vist molt reduït. I una de les esperances d'aquesta edició era conèixer el treball dels joves belgues. Per sort, adaptats al medi tecnològic, la versió online no deu desmeréixer gaire la presencial (si no és, és clar, perquè no hi ha la comunitat que respira l'escena en el mayeix espai i temps).

Les diferents aplicacions del telèfon, doncs, és la clau del muntatge, en els que s'alterna vídeo, àudio, localització de la illa, talls de veu de mitjans professionals que certifiquen els pocs comentaris que donen autenticitat a la situació deprimida en la illa, elements per a crear sons, sintonies per acabar de completar el quadre..., interpretat amb dos Smartphones. Si fa uns anys, les veus oprimides de països en vies de desenvolupament arribaven via email o, anteriorment, per carta, ara la tecnologia permet disposar de canals molt més efectius. Però, la seva veu queda tapada en un pou i ningú els escolta. La sobreinformació de les xarxes els ofega, novament. Ha calgut donar-li un espai teatral per poder entendre i empatitzar amb uns joves refugiats, que opten per cremar-se ruixant-se de benzina esperant que això modifiqui la situació del seu grup, o bé dels veïns més adults que els parlen, els escolten, que encara tenen apunt la ironia i el riure (quan parlen amb els dos dramaturgs i performers). Un riure gravat ressona millor en una escena, perquè explica la plenitud d'aquella comunitat que va ser i que ara es plany de parlar de prosperitat sempre en passat. Però que no té clar quin és el camí per no repetir l'error. I en aquest dubte dela supervivència capitalista i el respecte per la Natura en ple Canvi climàtic l'espectador s'hi emmiralla i li creixen els interrogants i la sensació d'angoixa per saber-se manipulat pel grans mass media del Poder. El petit altaveu de Sielke i Hannes torna a l'escola humana, personal, comprensible i abastable; redimeix i clama a construir un món en el que tothom visqui i se senti la consciència en calma.