La cambrera d’un restaurant previsiblement molt selecte, es troba al celler del local agafant una ampolla del més car dels vins , quan de cop i volta sent com una terrible explosió ho sacseja tot al seu voltant. Quan puja les escales del celler ja no en queda res, ni d’aquell luxós restaurant , ni dels clients que omplien les seves taules, ni de cap altra cosa . Només resta ella, amb l’ampolla del més car dels vins a la mà. Per cert, no us ho havia dit: la ciutat on acaba de passar tot això es diu Hiroshima.
Sembla ser que les paneroles que tant de fàstic ens provoquen, tenen malgrat el seu repulsiu aspecte una qualitat digne de despertar la nostra enveja: la seva capacitat de resistència i supervivència , està feta a prova fins i tot de bombes atòmiques. Així doncs, la cambrera que protagonitza el primer breu monòleg dansat d’aquest espectacle creat mà a mà entre una trencadora performer madrilenya dotada també d’un fi sentit de l’humor surrealment dadaiste (La Ribot), una prestigiosa coreògrafa francesa acostumada a moure’s pels terrenys de la dansa contemporània (Mathilde Monnier) i un dels més brillants representants de la nova dramatúrgia lusitana (Tiago Rodrigues), potser no sigui altra cosa que una panerola supervivent.
A la primera escena d’aquesta proposta, Monnier i La Ribot se’ns presenten al mig d’un escenari il·luminat amb la màxima fredor possible per tal de suggerir-nos el més inhòspit dels espais: aquí probablement n’ha passat una de ben grossa . I comencen a moure’s lluint uns llampants vestits que ens podrien també fer pensar en aquells repulsius insectes, despertant de xoc letàrgic provocat per algun fenomen devastador , o potser arribant al punt final d’un procés de mutació. Darrera seu, només s’hi troba el que sembla ser la immensa carcassa buida d’un monstre mig drac mig serp que no ha tingut tanta sort com elles, eternes supervivents capaces de resistir tant els embats de la natura, com aquells altres originats per l’actuació o la deliberada manca d’actuació dels essers humans. I són precisament aquests últims, els que es troben a l’origen d’un espectacle que les dues ballarines veuen com una mena de declaració, disculpa i/o pregunta oberta adreçada als seus propis fills... i que potser el mateix Tiago adreça a la seva pròpia filla, que sembla ser ha aportat també la seva juvenil visió sobre el tema. Quin món li estem deixant a les generacions del futur? Tindran elles tanta sort com les paneroles , o es quedaran pel camí? Hem fet i/o estem fent tot el que podem per evitar allò que algunes veus assenyalen ja com a inevitable?
En qualsevol cas, tot això no ens arriba amb forma de discurs evident, sinó mitjançant el filtre d’unes accions coreogràfiques, uns breus monòlegs dansats a tot ritme (el punt més notable de la proposta) i un metafòric diàleg mare-filla, que eludeixen en tot moment el caràcter de proclama. I aquest seria un dels aspectes positius d’un muntatge que, malgrat tot, no pot ocultar les seves febleses i mancances. I – com està passant tan sovint en aquests temps pandèmics- , no pot amagar tampoc la urgència i la manca de temps i assajos amb que s’ha tingut que donar-li forma a tot. Un espectacle que arrenca amb aquell punt de partida letàrgic ja esmentat , i l’allarga de manera un xic desmesurada: qui conegui el precís temps ajustat que La Ribot acostuma a invertir en les seves accions coreogràfiques, el trobarà aquí a faltar una mica. I un espectacle que – i abans de tornar a Hiroshima- dedica el seu últim tram a un diàleg tocat d’un excés de simbolisme transcendent gairebé contradictori amb els molt més inspirats enigmes existencials que trobem als monòlegs que el precedeixen. I aquest diàleg que la nit de l’estrena evidenciava també la necessitat de dinamitzar els temps de resposta entre els dos personatges, és una bona mostra del límits que presenta l’espectacle.
