Please Please Please

Nous formats | Dansa

informació obra


Direcció:
Tiago Rodrigues
Intèrprets:
La Ribot, Mathilde Monnier
Sinopsi:

La Ribot i Mathilde Monnier ja van treballar juntes el 2008, quan van portar a escena el duet Gustavia. En aquella ocasió, Monnier, tota una referència de la dansa contemporània francesa i internacional, i La Ribot, una creadora que pren la dansa com a punt de partida per a unes obres multidisciplinàries que beuen de la performance, les arts plàstiques i el cinema, es lliuraven a un duet ple d’humor que es basava en el burlesc clàssic. Ara tornen a compartir escena dirigides per Tiago Rodrigues, un actor, director i dramaturg que l’any passat va deixar el públic del Grec amb un somriure de feliç estupefacció després de representar-hi By heart. Aquest cop, però, no és l’humor l’eix al voltant del qual gira l’espectacle, sinó un exercici de transmissió entre generacions. Totes dues intèrprets s’adrecen als seus fills i filles per parlar-los sobre el món del futur, compartint els seus pensaments sobre una humanitat que, a causa de l’emergència climàtica que vivim, camina cap a l’abisme. La Ribot balla i, a la vegada, esdevé actriu, mentre Mathilde Monnier fa servir el moviment per portar a escena la fràgil transmissió d’una generació a l’altra.

Maria Ribot Castaño, més coneguda com La Ribot, és una creadora transgressora amb una extensa trajectòria en el camp de la performance i la videocreació. Va començar a estudiar dansa clàssica els anys setanta, però va acabar portant les obres trencadores a centres d’art com la Tate Modern, a Londres; el Théâtre de la Ville i el Centre Pompidou, a París, o el Centro de Arte Reina Sofia, a Madrid. Puja a l’escenari un cop més amb Mathilde Monnier, una artista que va iniciar la seva trajectòria a mitjans dels noranta, ha col·laborat amb grans noms de l’escena i ha firmat més de quaranta coreografies vistes en els principals festivals i escenaris internacionals. Dirigeix les artistes Tiago Rodrigues, autor d’un teatre que ell concep com a espai de trobada. L’any 2003 va fundar, amb Magda Bizarro, la companyia Mundo Perfeito, amb la qual ha creat més de trenta espectacles que s’han vist en prop de vint països de tot el món.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Please Please Please

21/07/2020

Piezas desencajadas

per Alba Cuenca Sánchez

A grandes rasgos, Please, please, please tiene tres partes. La primera, una coreografía en la que las performers La Ribot i Mathilde Monnier bailan con movimientos cortos y abruptos, empezando a ras de suelo y levantándose poco a poco hasta quedar de pie. En la segunda, recitan microcuentos metafóricos sobre la futilidad de aquello en lo que nos centramos frente a la gravedad de lo que realmente trasciende, sobre cómo a partir de una caída pasamos de jinetes veloces a ratas vengativas. Los recitan sin parar de moverse de forma extenuante, con un tono oscuro, frío y distante. Finalmente, las dos representan un diálogo de una madre y su hija recién nacida en el que la segunda, de forma directa y racional, se queja del discurso cursi de la primera, lleno de promesas de amor eterno y cuidados permanentes.

Cada una de estas partes, ampliada y evolucionada, podría llegar a formar algo interesante. La energía de las intérpretes resulta envidiable. Y la crítica a una sociedad que promete desarrollo mientras destruye su planeta resuena como un eco de nuestro tiempo. Sin embargo, el desarrollo dramatúrgico resulta inconexo. El espectáculo parece un conjunto de ejercicios formales, un work in progress en el que palabra y movimiento se han elaborado de forma independiente. Y lo mismo ocurre con el espacio escénico, una especie de gusano de alambre tendido en forma de semicírculo, estrecho por los laterales y amplio en el centro. Más allá de la forma sugerente (¿podría ser el monstruo de uno de los microcuentos? ¿Una metáfora de la vida? ¿Un esqueleto después del apocalipsis? ), lo cierto es que su papel es nulo. En ningún momento se produce una interactuación con él o, dicho de otro modo, si se hubiera suprimido no hubiera variado en nada el resultado.

El final repentino culmina la sensación de que hemos estado dando vueltas por la superficie. Intuimos un discurso, pero la forma no lo acompaña. La estética apocalíptica y el simbolismo de las metáforas no son suficientes para encajar las piezas.